L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

fa poc el Tribunal Internacional de l’Haia va declarar que els
serbis no són culpables), ja per si mateix difícilment superable,
es torna encara més agut a l’exili. Com va dir Claudio
Guillén, l’exiliat, abatut per la nostàlgia, tendeix a embellir el
seu poble. En el cas d’un intel·lectual, els valors del propi poble
són summament importants, i la decisió d’anar a l’exili és
enormement comprometedora. Sòcrates, per exemple, va rebutjar
l’exili en nom del seu amor per Atenes. Per ell, Atenes
no era intercanviable per cap altre horitzó i va decidir donar
la vida com a prova d’aquesta convicció. Va preferir la mort
que viure havent traït els seus propis valors. En el meu cas,
la decisió va ser «abandonar» el meu país (abandonar la
meva família): és un pes enorme en la consciència sèrbia.
Mai, a ningú, no se li hauria d’ocórrer aconsellar un
estranger que amagui els seus orígens com si es tractés
d’alguna cosa vergonyosa.
Cap exiliat es reconeix en els estereotips. A més dels serbis
dolents i els balcànics salvatges, també és omnipresent el
prejudici sobre la gent «de l’Est», un territori indefinit d’on
arriben les bandes de criminals i les prostitutes (que, per
cert, no existien abans de l’obertura d’aquests països al
sistema occidental).
Des dels literats anglesos del segle XIX, la gent dels
Balcans i també de Centreeuropa (en fi, l’Europa de l’Est)
tendeix a ser vista a través del prisma de la ficció sobre uns
éssers sobrehumans (vampirs i homes llop), meitat homes
meitat animals, que representen una amenaça per al món ordenat.
En la novel·la gòtica més coneguda de tots els temps,
els altres europeus es presenten d’una naturalesa ambigua:
s’assemblen als occidentals, però no són del tot com ells. Hi
· 198 ·
ha quelcom de misteriós i fosc (alguna cosa que no està bé)
que els distingeix. Darrere del seu aspecte agradable i les seves
maneres europees s’amaga una diferència fatal: de nit es
transformen i es converteixen en violents, recobrant la seva
naturalesa animal. La imatge que Occident va arribar a construir
sobre si mateix durant l’època colonialista (adscrivintse
a les categories de raó, ordre i benestar) es va basar en el
contrast i l’oposició als «altres» (que encarnaven categories
oposades com la irracionalitat o la incivilització). En el cas de
l’Europa Oriental, es tractava d’una alteritat particular, europea
i no europea a la vegada. Per als occidentals, els Balcans
i l’Europa Centreoriental representaven una zona fronterera
d’Europa que limita amb Àsia i, com a tal, infectada per
l’orientalisme. En moltes novel·les i pel·lícules de terror, els
vampirs i licantrops, aquella misteriosa cat-people amenaça
d’envair Occident: el comte Dràcula és un immigrant romanès
o hongarès instal·lat a Londres.
Ser dona de Centreeuropa o de l’Europa Oriental i no
prendre’s malament les possibles equivocacions en l’emissió
de comentaris i judicis sobre «les dones de l’Est» és tot un
repte: encara quan no apareix el tòpic sobre les dones fàcils,
ens persegueix l’ombra de la dona pantera (la pel·lícula de J.
Tourneur, de 1942).
Em representa un gran dolor i una insatisfacció (quan no,
un insult) observar com, de manera infundada, desperto recel
i por («no portis forasters a casa», va escriure al meu xicot
d’aleshores una persona que em pensava que m’era propera).
Hi ha persones de la meva família política que encara tenen
por que una nit d’aquestes em converteixi en pantera
i destrossi el meu marit (com a la pel·lícula de Hollywood,
· 199 ·
M a r i a D j u r d j e v i c h