L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

del tot el perquè de les coses que passen. Sempre provoquem
malentesos i mai no inspirem confiança. No sabem la mesura
exacta de les coses: o som massa freds, o massa entusiastes,
massa tímids o massa extravertits, semblem mal educats quan
mostrem massa consideració, arrogants quan volem ser objectius
o apel·lar al sentit comú. Som aquells que s’empipen
o es meravellen per raons estranyes. En fi, som els rars; en la
majoria dels casos, sospitosos, i de vegades, interessants. Fins
i tot podem fascinar i enamorar. Però mai no serem «normals»,
perquè les normes que vam aprendre de petits no són
les d’aquí.
És necessari esperar que passin molts anys de la nostra vida
a l’exili per reunir quatre documents bàsics que ja teníem o
vam poder obtenir en la nostra vida passada (com si ens sobressin
energia, temps i diners). L’esforç dedicat a llicenciarnos,
a treure’ns el permís de conduir, a aprendre l’idioma i
diverses llengües estrangeres no compta com a mèrit, ni és
suficient per poder dur (en un nou «ara i aquí») una vida normal.
En aquesta espera sens fi, l’única conclusió a què podem
arribar és que els nostres esforços mai no seran suficients.
Simplement, no mereixem tenir una vida digna.
En la nostra lluita per tornar a ser ciutadans tot i canviar
de locus (en lloc dels boscos centreeuropeus, contemplo les aigües
mediterrànies), una vegada assumit el desavantatge de
ser tractats, mentre no guanyem aquesta batalla, com a criminals,
hem de preparar-nos psicològicament per aguantar
sense mitjans ni ajuda possibles (no tenim amics ni família)
durant anys. Primer hem d’aconseguir el permís de treball o
l’asil polític (farà falta reunir diversos documents impossibles
d’aconseguir); després, homologar el títol universitari (després
· 190 ·
d’un llarg procés administratiu en el qual es perdran alguns documents
que van costar anys de reunir i es confondrà el nostre
dossier amb el d’alguna altra persona, finalment se’ns demanarà
de fer uns quants exàmens més, tot i que tant el nostre
país com Espanya van signar la Declaració de Bolonya sobre el
comú Espai Europeu d’Educació Superior. Però ens diuen que
«encara no és efectiva»). També serà necessari tornar a aprovar
el permís de conduir (no hi fa res si ja vam pagar l’escola i
superar l’examen, ni que els senyals de circulació i els cotxes
d’aquí i d’allà siguin idèntics). Després de deu anys de cotitzar
a la Seguretat Social finalment complim els requisits per
sol·licitar la nacionalitat, però cal que iniciem un nou procés
que durarà uns quants anys més. Hem d’esmerçar prop de dues
dècades de la nostra vida per arribar a ser, almenys des del punt
de vista legal, simplement com els altres.
Els exiliats porten la vella cultura i la gratitud per la nova
vida als seus baguls, però a les espatlles suporten una triple
càrrega: 1) una batalla esgotadora per convertir-se de nou en
ciutadans; 2) el constant xoc cultural, i 3) l’etern dolor de
la pàtria perduda (a més de mutilada). Pateixen la síndrome
d’Ulisses, els dol la injustícia, carreguen el pes dels estereotips
i demanen només el dret de ser invisibles. I si es desesperen i
decideixen renunciar, abandonar la batalla i tornar al seu país
(en el cas que sigui possible), els hi espera una nova sorpresa:
descobriran amb dolor que no hi ha tornada de l’exili. També
a la seva pàtria els espera, implacable, el seu principal enemic:
l’arribada a destemps. Després de tants anys, la pàtria
estimada (gent, llengua, menjar, hàbits) resultaria impossible
de reconèixer. Esbrinarien que el temps passat a l’exili és el
temps que novament separa, el temps d’una nova diferència:
· 191 ·
M a r i a D j u r d j e v i c h