L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

—¿Què li passa a en Filibs? —va reclamar en Seiid, abans
que jo respongués.
—No res. Té una mica de fred —va respondre el pare
mentre es treia l’americana gris clar de llana anglesa lleugera
i me la posava a l’esquena.
En Seiid va cridar al conductor del nostre maixhuf:
—En Filibs té fred.
El conductor va enretirar el pal de l’aigua, en va col·locar
l’extrem sobre la popa, va subjectar-lo amb el braç dret contra
el seu cos i deixà la mà esquerra lliure. Va allargar aquesta
mà i de la butxaca de la gel·laba en va treure una capsa
de llumins anglesos. Va subjectar la capsa amb la dreta, la
va obrir amb l’esquerra, en va treure un llumí, va encendre’l
i va llançar-lo a l’illa de joncs, a l’esquerra. Es va posar el
pal al braç esquerre i va repetir tota l’operació amb les mans
canviades per llançar, aquesta vegada, un llumí a l’illa de la
dreta. En pocs minuts, una gran fumera es va aixecar a banda
i banda, seguida de flames vermelles. El foc es va començar a
estendre al voltant nostre i va cobrir el cel del darrere de grisos
i vermells deixant, al davant, un horitzó verd i blau. El foc
lliscava sobre l’aigua al mateix ritme que el nostre maixhuf.
—Pots tornar l’americana al teu pare. Suposo que ara no
tens fred —va dir en Seiid.
—¿No hi ha perill que el foc s’estengui, o que faci mal a
algun recol·lector? —va preguntar el pare.
—Quan s’hagin cremat aquestes dues illes, s’apagarà tot
sol —va respondre el Seiid amb la mateixa serenor i naturalitat
que el foc es menjava les canyes i escalfava l’aire.
L’endemà ens vam llevar d’hora. Havent esmorzat, el
pare i uns quants homes van sortir a caçar collverds i polles
· 104 ·
d’aigua. Els collverds eren mes apreciats, però menys abundants
comparats amb el gran nombre de polles d’aigua que hi
havia. Es movien en petits grups o per separat, mentre que
les polles d’aigua, menys valorades per la lleugera amargor
de la seva carn, s’ajuntaven en grans grups formant enormes
taques negres sobre l’aigua. Amb un sol tret, n’arribaven a
caure fins a deu. L’Ahmed explicava que si una polla d’aigua
resultava ferida era molt difícil d’agafar. Corria cap als joncs,
se submergia i s’enganxava amb el bec a la base de la planta,
i així no se la podia trobar. Més emotiu que el vol d’una au,
era la fugida d’una au ferida corrent sobre l’aigua, incapaç de
volar, buscant refugi en els matolls.
A mig matí, i mentre els homes preparaven els maixhuf
per la nostra tornada a casa, el pare i en Seiid conversaven
davant del mudhif. Hi havia un parell o tres d’ovelles amb els
seus petits jugant i saltant. Em vaig apropar a un dels anyells.
Era preciós. Em vaig ajupir i vaig allargar la mà per tocar-ne
la llana blanca i suau. No em va rebutjar, així que vaig començar
a acariciar-lo sota la mirada despreocupada de la seva
mare. De sobte, vaig sentir la veu d’en Seiid des de darrere:
—Què, Filibs, ¿t’agrada?
—És molt bonic —vaig respondre.
—Tegbal —va dir, que significa una cosa com ara «accepta’l,
és teu». Una expressió que reuneix l’essència de la llegendària
hospitalitat àrab. Un cop pronunciada, entre els àrabs
orgullosos de les seves tradicions, no t’hi pots negar sense,
d’alguna manera, ofendre l’altra part. Si t’agrada alguna cosa
es converteix en l’objecte del teu desig, hi poses l’alè, o sigui,
l’ànima, és teva i no la pot tenir ningú més que tu. Quan et
pregunten si t’agrada alguna cosa que és seva, mai no has de
· 105 ·
P i u s A l i b e k