L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

dejament, era un dels càstigs més severs —gairebé tant com
la pena de mort— amb què castigaven aquells que tenien
pensaments dissolvents que feien perillar la seguretat de les
institucions, de l’estat i de l’ordre públic.
Els nostres estimats generals, en canvi, han apreciat
una de les virtuts fonamentals: descongestiona el trànsit,
equilibra l’índex demogràfic, disminueix l’estadística
d’aturats i convenç els governs d’altres països de mantenir
bones relacions amb ells, sota pena d’enviar-los contingents
d’exiliats cada cop més grans. Una conveniència addicional
és que descontamina les aigües: com més individus s’exilien,
menys opositors cal llençar al mar.
Quan per una estranya casualitat un estranger arriba a les
nostres costes —quina pena d’amor, quin viatge extraviat,
quin desvari del vaixell o de l’avió el va sorprendre—, ansiosament
li preguntem sobre nosaltres. Li demanem notícies
sobre el que ens passa: tots intuïm que només més enllà de
les fronteres es coneix realment el que ens passa cada dia.
L’interroguem amb angoixa sobre els parents desapareguts,
els amics presoners i els llibres llegits a fora. Ens contesten
vagament, és cert, per no comprometre’s gaire, però sempre
tenen notícies que nosaltres ignorem: algun mort il·lustre,
nous desapareguts, cadàvers a la frontera.
Quan els interroguem sobre el nostre futur es posen inquiets,
ens parlen de comissions internacionals que posseeixen
molts documents, però que treballen amb lentitud,
de pressions d’aquí i d’allà, de tractats comercials i de
progressos en les conversacions, però diuen que no hem de
perdre l’esperança, que hem de mantenir l’optimisme. Ens
ofereixen un dòlar i una caixa de cigarretes importades i
· 166 ·
procuren marxar al més aviat possible.
Carta de la mare:
I des d’ara, fill meu, quan resis les teves
oracions afegeix un credo dirigit al president
dels Estats Units, a veure si ell amb tot el seu
poder pot canviar-nos el govern, que ja no
donem per més.
Cadascú té el seu comentari a la memòria, i col·loca una
flor aquí, una lletra allà. Perquè s’ha de considerar que centenars
han mort sense que els seus cadàvers apareguessin per
enlloc i avui formen part de les arrels de les plantes o del llim
del mar. Els que van sortir de les seves cases i mai més no hi
van tornar poden estar emparedats o al jaç d’algun riu. Els
cadàvers són molestos, i quan n’apareix algun, al mig del carrer,
en una cuneta o al fons d’una casa, la gent fa com si no
els veiés, passa pel seu costat com si es tractés d’un veí que
fa la migdiada o d’un nen que juga. Per dissimular (no se sap
mai qui pot estar mirant-nos o a l’aguait), parlen al cadàver,
com si el coneguessin. Li diuen:
—Bon dia, senyor Esteban. ¿Prenent el sol?
Sense esperar cap resposta, la gent continua.
A la nit, els camions de l’exèrcit recorreran els carrers recollint
els cadàvers incontrolats que han aparegut, per descuit
d’algun soldat.
ELS EXILIS
[Nueva España, Madrid, 09-04-1983]
Les difícils circumstàncies polítiques i econòmiques que
· 167 ·
C r i s t i n a P e r i R o s s i