L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

solament per sobreviure, sinó per continuar aquesta vocació,
per donar-li un sentit que puguem entendre tots. Això explica
el fet que em plantegi que si sobrevivia a aquesta situació,
no deixaria que aquesta experiència determinés la meva vida.
Llavors no sabia que això s’anomenava «resiliència». Un cop
ho vaig saber, em vaig convertir en un expert en aquest tema.
Però en aquell moment no ho sabia, en aquell moment era
com una espècie de tossudesa vital. Si jo surto d’aquesta, em
deia, això no determinarà la meva vida, tot i que és cert que
un en surt ferit, però no derrotat, en una experiència com
aquesta. I crec que això va ser possible perquè vaig tenir la
possibilitat de viure una experiència de presó on vaig sentir
una vegada més —com en molts altres contextos— la solidaritat
dels companys. Vam poder mantenir un teixit social on
la solidaritat i l’esperança van ser possibles.
Després em vaig dedicar, i m’he dedicat des de fa més
de trenta anys, a la meva professió. Em vaig formar com a
psiquiatre i psicoterapeuta, i he dedicat tota la meva vida a
l’acompanyament i a la reparació, a la recuperació psíquica i
mental de gent que ha patit situacions extremes, i m’he adonat
que el fet que jo aconseguís sortir d’allà, encara que no
tan danyat, va ser un factor determinant. Hi ha companys
i companyes, homes i dones, que han viscut situacions de
presons d’extrema seguretat i han estat anys i anys en circumstàncies
impressionants i han sobreviscut, han resistit,
encara que n’hagin sortit molt danyats, en diversos països de
l’Amèrica Llatina.
He treballat amb persones que han sobreviscut a experiències
de genocidis, de genocidis que són inimaginables i
llavors, evidentment, en aquest moment un s’adona que en
· 56 ·
realitat no pot extrapolar la seva experiència a l’experiència
de tots. Cal reconèixer que hi ha experiències que són singulars,
són diferents, i que a cadascú li ha tocat viure el que li
ha tocat viure i cadascú ha fet el que ha pogut amb el que té
per poder reconstruir projectes.
A mi m’ha ajudat el fet d’haver tingut aquest suport afectiu
i social dels meus companys empresonats i haver viscut
experiències vitals a l’interior de la presó que em van donar
aquesta inspiració. També el suport incondicional de la meva
família, de la meva família d’origen, sobretot del meu pare,
que em va ajudar i va fer tot el necessari i possible per treureme’n
i per, almenys, evitar que em matessin i que em fessin
desaparèixer.
I el delicte era el d’haver estat dissident, o més aviat el
delicte no era que fos dissident, perquè no ho era. En aquell
moment estava profundament compromès amb un projecte
esperançador: intentar canviar la societat a partir d’un règim
democràtic. Era una cosa tremendament esperançadora. Xile
va ser una esperança no solament per al mateix Xile, sinó
també per a la resta del món, perquè es tractava d’un projecte
de pau que ens feia pensar que seria possible modificar un
sistema social a través de les eleccions i construir una societat
més equitativa, més igualitària…, sense passar per cap tipus
de totalitarisme. Perquè Allende va guanyar les eleccions per
majoria absoluta, i això tampoc cal oblidar-lo, ¿no?
Crec que una cosa que m’ha ajudat molt en la meva pròpia
teràpia, en la meva pròpia reconstrucció, és el fet d’haver
posat la professió al servei de la reparació i la recuperació de
les víctimes. Això ha estat un eix fonamental. D’una banda,
creant l’associació EXIL a Brussel·les, on vaig arribar-hi com
· 57 ·
c o l · l o q u i