L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

sobtadament molt prop de la meva cara, i, me’n sorprenc, em
semblen bellíssimes, no les havia vist mai des de dalt, si més
no des d’aquesta alçària, perquè sempre, i cada cop més, he
tingut molta por de mirar cap avall des del balcó o la finestra;
però ara no, ara no tinc por i miro allà baix i em semblen
mans verdes infantils enlairades i esteses cap als núvols esvelts
i cap a mi, i em saluden amicalment. Més tard distingeixo
els innombrables vehicles que atapeeixen el meu carrer
i s’apleguen i s’apleguen en algun lloc i s’aturen. Perquè el
temps i tot s’ha aturat. Una munió de gent s’ha agrupat allà
baix i em miren immòbils. Jo sóc, mentrestant, a l’aire, i sento
que segueixo elevant-me, com si alguna cosa m’empenyés des
de sota. Les teulades i els terrats més alts de l’altra banda del
carrer i més enllà, les torres i els cimboris de les esglésies i els
campanars se’m fan massa propers, cosa que no és estranya,
perquè sempre ho semblen, de propers, encara que els miris
des de la finestra o des del balcó, infinitament més a prop
que si travesses a peu la ciutat per allà baix. De tota manera,
mentre el temps està aturat, jo continuo elevant-me i elevant-me,
i em penso que no només gràcies a l’embranzida de
la primera empenta en llançar-me sol al buit. Espero arribar
d’aquesta manera al cim de la muntanya de Montjuïc, que la
tinc al davant, i baixar allà, aterrar suaument, sense estimbar-me.
I ¿per què no? Torno a mirar a baix, la gentada cada
cop més abundosa, gent que aixeca la mà, potser per saludar
algú, o per protegir-se els ulls del sol. Tothom segueix així
el meu vol i entre la gentada de ben segur que ja hi ha periodistes,
fotògrafs, càmeres dels diversos canals de televisió.
Gairebé sento la presència dels ulls rodons de vidre de les
càmeres. Gairebé m’avanço al temps aturat i ja veig les notí-
· 150 ·
cies que parlen del vol extraordinari, mai vist, increïble, de
l’escriptor de terres llunyanes hoste de la ciutat de Barcelona;
em veig en fotografies i pantalles, des de sota, com en miralls
d’augment, mentre l’interès dels lectors i d’altres que no
m’han llegit va creixent, per això que està succeint, que escric
ara, i que escriuré més endavant, interès moltes i moltes
vegades més gran que per allò que ja he escrit, que he deixat
enrere, oblidat en la solitud de la meva encongida habitació.
Vet aquí que estic volant sobre la ciutat, estic allunyant-me
del laberint d’aquesta ciutat, em penso que continuo pujant,
perquè el sol m’encega els ulls i les parpelles ballen soles. He
anat més enllà de Montjuïc, em fa l’efecte, perquè veig el
mar que deu ser sota meu, una plana gran i inclinada, un
mirall multiplicat infinitament en les seves onades, on el sol
s’esmicola en parpellejos fulgents, per això se m’enceguen els
ulls i em ballen les parpelles enlluernades. Bé, els ulls ja s’hi
han acostumat, mentre romanc surant en l’aire i el temps,
aturat tanta estona, comença a moure’s. Ja no veig el sol,
ara que se m’hi han acostumat els ulls, però el mirall encara
és allà baix, un ull que em mira, la munió de gent que em
segueix amb els ulls esbalaïts i que s’obre una mica deixant
al mig un buit en forma d’ull i al mig d’aquest ull gran, massa
gran, hi ha dibuixada sobre la vorera una silueta que té la
forma d’una persona jacent, esclafada, allí, sobre la vorera,
on caic amb un soroll sord. «Mogut».
2. DECONSTRUCCIÓ DEL MIRALL
Aturem-nos una estona, com amb «pausa», allà on el jo
que relata resta suspès en l’aire, el temps està aturat, i el moment
esdevé imatge de l’eternitat. I abans de tornar allí on
· 151 ·
B a s h k i m S h e h u