L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

És a dir, on cal començar un procés i al cap d’alguns anys
aconseguir quelcom que tots els altres tenen ja des de fa molt
temps… Aprendre l’idioma, o dos idiomes, aconseguir
permís de treball, mentre s’ha de treballar, perquè d’alguna
cosa s’ha de viure, perquè ningú no et manté ni t’aporta cap
ajuda… Després, per exemple, jo vaig tenir problemes amb
l’homologació del títol…
Per descomptat, això pot enfonsar qualsevol perquè és
una situació límit, però també és positiva. De fet, del que volia
parlar és precisament de les coses positives que vam viure
també els refugiats i els immigrants. Els experts diuen que, en
realitat, l’exili es pot viure de dues maneres. La primera, perdent
la relació amb la nostra cultura d’origen, és a dir, arribar
aquí, per exemple, i emprendre una nova vida amb totes les
nostres forces per convertir-nos o intentar convertir-nos en
ciutadans exclusivament d’aquí. Intentar oblidar, encara que
això impliqui un trauma, de manera que tampoc és aconsellable
intentar oblidar el nostre passat i començar de zero.
L’altra experiència, és a dir, l’altra manera de viure aquesta
experiència en termes positius, consisteix a buscar el costat
positiu, aprendre a veure tot allò positiu que comporta aquesta
experiència de l’exili, tal com proposava Plutarc, perquè
els antics grecs coneixien molt bé l’exili, i hi ha moltes obres
de la Grècia antiga on s’aborda aquest fenomen. Plutarc va
escriure que moltes de les més importants obres filosòfiques i
artístiques no haurien aparegut si no fos precisament gràcies
al fet que els seus autors van viure l’experiència de l’exili, perquè
aquesta situació límit també pot ser molt positiva, si es
disposa d’una capacitat de resiliència, és a dir, de poder viure
aquesta situació de manera creativa i saber-ne aprendre, con-
· 50 ·
vertir-la en un impuls creatiu.
Si jo m’he pogut despullar de tot el que coneixia, això vol
dir que, d’alguna manera, he sortit del meu propi context i
ara ho puc observar des de fora, ¿no és cert? Ara tinc una
capacitat crítica superior a la que tenen les persones que mai
no han sortit del seu país…
Monika Zgustova: Començaré per presentar-me breument
i després llegiré uns apunts que porto per escrit i que
formen part de l’assaig que aportaré al llibre en preparació.
Jo sóc txeca. Vaig sortir de l’antiga Txecoslovàquia amb
els meus pares a mitjan dècada dels setanta. Encara era menor
d’edat i els meus pares em van dur a través de l’Índia, perquè
llavors emigrar era il·legal. De fet, a la gent que intentava
emigrar podien fins i tot afusellar-la.
El cas és que viatgem a l’Índia, on els meus pares van
sol·licitar un visat per als EUA. Finalment, i en unes circumstàncies
veritablement dramàtiques, amb aquell visat i
el passaport, vam abandonar l’Índia i vam viatjar als EUA.
Només us diré que el meu pare portava una Gillette a la butxaca
i que en el moment en què no l’haguessin deixat passar
—ell desconeixia l’existència d’un conveni entre l’Índia
i Txecoslovàquia per retornar els refugiats—, s’hauria tallat
les venes, amb la condició de no tornar a Txecoslovàquia, on
l’esperava la presó.
Per sort, això no va ser el que va passar. El funcionari de
la duana devia estar despistat, i gràcies a la seva distracció,
vam poder emigrar i anar-nos als EUA, on vaig cursar els
meus estudis.
Va ser allà on vaig experimentar realment el que era l’exili
· 51 ·
c o l · l o q u i