L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

Al mateix temps, oferíem l’atenció sanitària indispensable en
aquell moment.
D’aquests desplaçaments per les muntanyes guardo un record
gairebé romàntic de les travessies per paratges d’una bellesa
extraordinària en companyia d’unes persones solidàries
i compromeses que s’esforçaven a cuidar-me. Tanmateix,
aquests viatges no estaven absents de perills: sortíem de matinada
en un jeep atrotinat i arribàvem a la riba d’un llac que
travessàvem amb un bot o amb l’embarcació sanitària de
l’hospital. A l’altra banda del llac ens esperava un guia mapuche
amb els cavalls per continuar la travessia. La tradició
els obligava a brindar-nos els millors cavalls de la comunitat,
i el millor de tots era per al doctor. El que al principi jo no
sabia és que, segons els seus criteris, aquells cavalls no eren
els més mansos, sinó els més forts i atrevits. En les meves
primeres cavalcades, sota les mirades condescendents i fins
i tot divertides dels vilatans, vaig haver d’aprendre a manejar
la muntura sense deixar-me intimidar per la seva força i
rebel·lia. Els nostres viatges tenien lloc de matinada, quan el
sol, si feia bon temps, tot just començava a aparèixer, i només
tornàvem al vespre. Generalment cavalcàvem en caravana:
el guia al davant, jo darrere seu i els dos sanitaris al final.
Ens distingíem només per les llumenetes dels cigarrets que
manteníem encesos. La nostra sort i l’èxit de la missió depenien
dels cavalls, que semblava que coneixien el camí de
sempre. En aquest tipus d’experiència, un acaba apreciant els
animals, els respecta i els reconeix capacitats que un humà
difícilment pot arribar a tenir.
El programa intercultural de medicina rural que elaboràvem
en coordinació amb altres tres hospitals va tras-
· 118 ·
passar les fronteres del nostre país. Els seus assoliments van
permetre reduir en poc temps la mortalitat infantil, augmentar
el nombre de nens vacunats i disminuir les taxes de desnutrició
infantil. Això últim, gràcies a la campanya del litre
de llet, que va ser instaurada pel govern d’Allende: l’Estat
proporcionava un litre de llet diari a cada nen xilè.
Tota aquesta quotidianitat esgotadora, que pot semblar
fins i tot aventurera, ocupava, juntament amb la cura dels
fills, tots els meus dies i donava sentit a la meva vida. La feina
ens permetia sentir-nos coherents amb el nostre projecte de
contribuir professionalment a la construcció d’un nou país
més just i solidari.
Això, segurament, va fer que mantinguéssim allunyada de la
nostra ment la possibilitat que el nostre projecte acabés de
la manera tràgica en què va acabar. Només començàvem a
prendre consciència del perill, un parell de mesos abans del
cop d’Estat, quan una nit uns desconeguts van disparar a la
finestra del living de casa nostra. No van ferir ningú, ja que
dormíem al pis superior. Dies després, una munió de manifestants
d’ultradreta va identificar i demolir el jeep de l’hospital
mentre anava a una reunió de feina. Gràcies a la rapidesa
amb què vam actuar i al suport dels veïns, el xofer i jo vam
aconseguir sortir il·lesos d’aquella agressió.
Les maniobres per enderrocar Allende es van fer sentir
amb brutalitat en els últims mesos, abans del cop d’Estat. No
només es tractava de gremis com el dels empresaris del transport,
comerciants, industrials o el mateix Col·legi Mèdic, sinó
que tots els partits de la dreta i, en particular, la Democràcia
Cristiana —amb un suport econòmic que posteriorment es
va demostrar que era de la CIA—, contribuïen a fer créixer
· 119 ·
J o r g e B a r u d y