L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

guts com a drets inalienables a la persona en la Declaració de
Drets Humans de 1948).
En la dècada dels noranta, a causa de l’arribada i l’increment
d’aquests nous refugiats, els països de la Unió Europea comencen
a harmonitzar les seves polítiques d’asil tenint com a
referent la Convenció de Ginebra, però endurint els requisits
d’accés al procediment d’asil i variant substancialment els
criteris de concessió de l’estatut de protecció. A partir de llavors
s’introdueixen els procediments d’admissió a tràmit, que
suposen la valoració de la sol·licitud d’asil per si val la pena
ser estudiada o si, contràriament, es considera a priori fraudulenta,
sense que s’hagi realitzat encara un estudi en profunditat
del cas, la qual cosa implica una variació dels criteris de concessió
de l’estatut de refugiat. Per als qui aconsegueixen superar
el primer filtre de l’admissió a tràmit ja no n’hi ha prou
d’acreditar el «fundat temor de persecució» establert a la
Convenció de Ginebra i fàcilment acreditable en veure la situació
del país d’origen del sol·licitant (existència de conflicte
armat, crisis humanitàries, vulneració dels drets humans…).
El que s’exigeix al sol·licitant d’asil és que acrediti una persecució
individual sobre la seva persona, més enllà del temor
fundat de persecució, i hi ha una tendència, cada vegada més
palesa, a immigratitzar les polítiques d’asil, que igualen «estranger»
i «immigrant econòmic voluntari», menyspreant el
fet que l’absència de respecte als drets econòmics i socials
bàsics de la persona, la impossibilitat de desenvolupar una
vida digna en el seu país d’origen, entre d’altres, també és una
persecució que requereix protecció internacional mentre la
comunitat internacional no sigui capaç de fer desaparèixer
les causes que provoquen les tremendes desigualtats entre el
· 16 ·
nord ric i el sud pobre.
Així doncs, a partir de la dècada dels noranta, les polítiques
d’asil a la Unió Europea i als països de l’anomenat
Primer Món es tornen cada vegada més restrictives, posen
dificultats majors per accedir al procediment de la sol·licitud
d’asil i impedeixen, com més va, més, l’accés a les fronteres
a aquells que volen acollir-se a la protecció internacional i
demanar asil. Alhora, la interpretació que fan els governs europeus
de la Convenció de Ginebra sobre refugiats fa que es
puguin denegar peticions d’asil basades en persecucions no
descrites, de manera explícita, a la Convenció de Ginebra,
si bé des d’una visió àmplia de la Convenció es podrien englobar
—o fins poden tenir un nexe causal— en les formes de
persecució que sí que hi són presents (ètniques, religioses,
persecució per pertànyer a un determinat grup social, polític
o de nacionalitat).
A més a més, amb el pas dels anys, les transformacions que
han tingut lloc en el panorama internacional, en especial en
les últimes dècades, el que es coneix amb el nom de globalització,
i el caràcter de nombrosos conflictes larvats, fan cada vegada
més necessari un replantejament general que ampliï els motius
de persecució a les formes de persecució i discriminació
greu que es donen a l’actualitat.
L’Estat espanyol, a causa de la dictadura, no es va adherir
a la Convenció de Ginebra sobre refugiats fins al juliol de
1979. Des d’aleshores, va assumir la responsabilitat d’atorgar
protecció a les persones que reconeix com a refugiades. El reconeixement
del dret d’asil queda explícitament recollit a la
Constitució Espanyola i a la mateixa Llei d’asil. Però, malgrat
que compta amb el marc jurídic per atorgar protecció a les
· 17 ·
À g a t a s o l r u e d a