18 pobles de menys de 1.000 habitants

23
SERGIO CABALLERO
vilaweb.cat
Divendres, 8 d’abril de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Sergio Caballero (Vil-real, 1974)
és Pau, un dibuixant amb dos fills
adolescents que acaba de perdre
la dona de manera sobtada a la
sèrie Després de tu, que s’emet a
TV3, À Punt i IB3. També és Miquel, un
professor de literatura amb idees suïcides
a L’abraçada dels cucs, i abans ha estat
molts personatges a Maniàtics, Nissaga
de Poder, El cor de la ciutat i Autoindefinits.
També voldria ser el Calígula de Camus,
un personatge que té dins, però que mai
no ha pogut representar.
El verí del teatre que tan bé va descriure
Rodolf Sirera el va infectar quan era molt
jove i estudiava educació física. A casa no
ho va tenir fàcil. Nét de guàrdia civil com
era, els pares haurien preferit que el seu
fill hagués tingut una vida “normal”.
Que es casàs, que tingués un gos i que
es posàs a viure al costat de casa. Ara
els pares freguen la vuitantena, i amb
ells troba l’espill en què pot reflexionar
sobre fer-se vell, la mort i totes aquestes
preguntes que ja ha començat a fer-se.
En aquesta entrevista, Sergio Caballero
reflexiona sobre la situació del sector
audiovisual al País Valencià i sobre l’ofici
d’actor, que va començar damunt unes
xanques fent teatre de carrer.
Intente d’alçar la veu
contra la precarietat i a
vegades pagues el preu
de la independència
tres vegades aprovava, però no tenia
plaça. Un examen el vaig fer a Madrid,
fins i tot... I també vaig aprovar. Eren
quaranta-poques places i no entrava
mai. I vaig decidir d’anar al Col·legi del
Teatre, que era on acabàvem tots els que
no entràvem a l’Institut. La morralla.
Vaig intentar d’anar a acadèmies... La
vida m’ha anat bé. No em queixaré. Els
actors i les actrius que ixen de l’Institut
tenen una característica molt especial,
una dicció molt marcada. A Catalunya
tot és molt correcte i envasat al buit. Jo
els dic: “Redeu, sembla que no cagueu,
que aneu pul·lulant amb una copa de vi
per l’Eixample.” Ací som una miqueta
més barroers.
—Acostumeu a canviar l’accent quan
actueu al Principat. És una exigència o
és voluntari?
—Sí, sí, i tant. Voluntàriament. Crec que
la qualitat dels actors és poder interpretar
en idiomes, en personalitats, en sexes...
Vaig tenir a Mercè Lleixà, que era de
Tortosa, de professora, era molt bona.
Parlava en oriental i em va demanar:
“Tu què vols fer, les classes on oriental
o en occidental?” I jo li vaig dir que el
meu dialecte ja me’l sabia i que tenia la
necessitat d’obrir-me un poc, perquè no
m’encasellassen. Els valencians que anaven
cap allà sempre feien dels masovers,
dels criats, dels pobres, i jo vaig intentar
que no fos així. I vaig tenir la fortuna de
començar a Nissaga de poder i de fer coses
que em van obrir les portes.
—Al vostre compte de Twitter hi diu:
València, Barcelona, Madrid. Aquest és
el vostre triangle vital?
—Hi faltaria Vila-real, que és la més important.
És la columna vertebral i la seu.
Vaig anar a Barcelona i m’hi he criat artísticament.
A València, hi sóc de fa molts
anys. I Madrid és on sempre he anat a fer
teatre o a fer una sèrie. I la parada per a
carregar piles, sempre, Vila-real.
—Vàreu estudiar a Barcelona, però no a
l’Institut del Teatre.
—No. Ho vaig intentar tres vegades. Les
—Fa prop de trenta anys que sou actor,
sempre heu fet com de jovenet...
—Em pintaven les canes. [Riu.] No tinc
fills, però en el moment que et posen
fills... La bufetada més forta va ser el
2017, a La riera, que em van posar tres
fills i un tenia dènou anys. Jo deia que
no tenia edat de tenir fills, i em deien
que tenia edat de tenir néts! La percepció
que tenim de nosaltres mateixos no és la
mateixa que té un jove que passa per ací i
em veu com un senyor major. Quan vaig
fer Autoindefinits, em tocava fer de jove,
i en Maniàtics, em tintaven les canes.