18 pobles de menys de 1.000 habitants

41
GONZALO BOYE
vilaweb.cat
Divendres, 8 d’abril de 2022
JOSEP CASULLERAS NUALART
Ho ha mantingut en secret durant
gairebé un any. El maig de l’any
passat, després d’una revisió rutinària,
van diagnosticar a Gonzalo
Boye dos tumors malignes a la
pròstata. Va entomar el cop pensant, en
primer lloc, en la gent que en podia sortir
perjudicada, i va decidir de fer-ho saber
a un grup molt reduït de persones i de
posar-se en mans d’experts a Alemanya,
lluny de l’estat espanyol i, per tant, de la
possibilitat que es filtrés la seva situació
i que això fos utilitzat contra ell i contra
els seus defensats. El van operar amb èxit
el mes de novembre passat.
Del calvari que va passar, en parla al
llibre que arriba avui a les llibreries i que
es titula Se llama cáncer (Roca Editorial).
Un títol que li serveix per a anomenar la
cosa pel seu nom, tant la malaltia com el
diagnòstic que fa a la situació del poder
judicial a l’estat espanyol. La publicació
d’aquest llibre ha coincidit amb la vista
transcendental al Tribunal de Justícia
de la UE d’aquesta setmana sobre les
euroordres. En aquesta entrevista parla
a fons de tot plegat.
—L’operació va anar bé?
—Perfectament. Em vaig recuperar ràpidament
i bé. Fa poc, em van fer unes
analítiques que van anar bé.
—Per què vau decidir de no dir-ho a
ningú fins ara?
—Perquè en una batalla com aquesta
on som, no podem mostrar signes de
debilitat. I una malaltia d’aquestes característiques
podia fer pensar que jo
estava en una posició de debilitat, cosa
que podia perjudicar tant els exiliats com
molta altra gent que defenso en causes
complicades.
—Per la imatge que en donessin els
mitjans espanyols?
—No, perquè hi ha gent molt miserable
que sens dubte hauria aprofitat un moment
en què jo necessitava tranquil·litat
per alterar-me. Ho han fet cada vegada
que hem tingut una cita important. Tot
allò que ha passat en la causa contra meu,
per exemple, ha estat just després d’haver
aconseguit algun èxit o en el moment
que hem hagut d’anar a lliurar alguna
batalla. Per tant, pensava que com menys
informació en tingués la gent que no està
d’acord amb la defensa que fem, millor.
—I com aconseguiu aquesta discreció
durant tant de temps?
—Fent que ho sàpiga molt poca gent, els
qui ho havien de saber: els qui em van
ajudar i els qui havien de procurar que
la Isabel [Elbal] tingués un suport… És
a dir, que si les coses anaven malament,
no agafés per sorpresa ningú del nostre
nucli d’amics, per poder-la ajudar.
—No devia ser fàcil, amb una feina que
implica tant d’estrès personal.
—No gens. La pitjor setmana que vaig
passar va ser la de la detenció del president
Puigdemont a Sardenya. Perquè
tenia davant una situació desconeguda,
dins la malaltia mateixa. Era un escenari
d’incertesa. Jo sóc de lletres, però
no és gaire difícil d’entendre què és una
gammagrafia òssia, per a què serveixen
i quin és el resultat si surt negativa o si
surt positiva. Per això va ser una setmana
de molta tensió.
—Dos dies abans de la detenció de Puigdemont
vau rebre un correu…
—Sí, aquell dia vaig sortir de l’hotel de
Barcelona, d’haver dinat amb el meu
metge, vaig pujar al taxi i em va arribar
un correu electrònic que em deia que
havien detectat unes lesions sospitoses
a la pelvis i al fèmur, i que calia fer
urgentment una gammagrafia. El vaig
reenviar al metge, i immediatament em
va trucar, em va dir que no em preocupés,
que estigués tranquil, que s’encarregaria
de gestionar la prova… Bé, per deformació
professional, quan em diuen que
estigui tranquil és quan em començo a
preocupar. I de camí a l’aeroport, vaig
anar al doctor Google i em vaig fer una
composició de lloc, i vaig entendre que
la cosa podia ser molt complicada.
—I dos dies després, la detenció a l’Alguer.
—Jo havia anat a París tot seguit per a una
sèrie de reunions. Després vaig agafar el
tren, cap a Brussel·les, i quan hi arribava
vaig assabentar-me de la detenció del
president. Vaig tenir una barreja d’idees
al cap, he de fer tot això, i, caram, que
fotut que puc estar, i que dolent que pot
ser això… Intentava compaginar les coses.
De fet, vaig trucar al meu germà des
de l’Alguer per dir-li que tenia càncer,
que les coses es podien complicar, que
s’havia de fer això i allò.
—A l’Alguer fèieu mala cara, però no era
pel que passés al tribunal.
—És que jo sabia què havia de fer al tribunal,
però no sabia què fer a la vida.
Aquella trucada al meu germà la vaig fer
mentre esperava que arribés el president
per reunir-m’hi. Vaig penjar, vaig anar
a saludar el president, i em vaig adonar
que feia una cosa que intento no fer mai
en la meva vida professional, però és que
no hi havia temps de desvincular una
cosa i l’altra.
Una malaltia d’aquestes
característiques podia fer
pensar que jo estava en una
posició de debilitat, cosa
que podia perjudicar tant
els exiliats com molta altra
gent que defenso en causes
complicades