18 pobles de menys de 1.000 habitants

56
vilaweb.cat
Divendres, 8 d’abril de 2022
ANÀLISI
d’aquestes vulneracions en
un doble examen, primer de
l’existència d’un risc sistèmic
en l’estat emissor de l’euroordre
(en aquell cas Polònia)
i, segon, de les violacions de
drets de què pot ser objecte
particularment la persona
interessada en el seu cas,
cosa que ha de documentar i
acreditar.
Però l’acreditació d’un fallada
sistèmica del sistema judicial
d’un estat, com en el cas
de Polònia, no és aplicable a
Espanya. La Comissió Europea
ha dit que caldria que hi
hagués un risc de vulneració
d’un dret fonamental absolut,
com el de la prohibició de la
tortura o tracte degradant o
inhumà. Però no pas, segons
diu, en el cas del risc del dret
del jutge imparcial i predeterminat
per llei, que fou un dels
esgrimits per Bèlgica en el cas
de Lluís Puig. La Comissió i
Espanya han dit repetidament
que si no hi ha una situació de
vulneració sistèmica de drets
fonamentals el jutge que ha
de decidir sobre una euroordre
no la pot rebutjar per
un risc concret de violació de
drets fonamentals. Si més no,
pel que fa a drets que no són
considerats absoluts (com la
prohibició de la tortura) dels
que són considerats qualificats
(el dret del jutge establert
per la llei).
La singularitat del cas català
Aquesta afirmació ha originat
una reacció molt contundent
de la jutgessa italiana del tribunal,
Lucia Serena Rossi,
visiblement sorpresa perquè
el lletrat de la Comissió
hagués dit això. “Nosaltres
dèiem que quan hi havia un
risc sistèmic de vulneració de
drets calia fer la segona fase
d’examinar el cas concret,
que no n’hi havia prou. No
hem dit mai que calgui una
violació sistemàtica prèvia
per a denegar una euroordre.
S’ha de mirar cas per cas, no
tindria lògica dir que si no hi
ha una violació sistemàtica no
es pot denegar. Perquè tenim
un sistema de dret que protegeix
els drets fonamentals,
però és perillós dir que si no
hi ha una violació sistemàtica
no hi haurà mai una violació
particular. El jutge té el deure
d’examinar-ho.”
En aquest moment, la seguretat
i fermesa que havia
demostrat fins aleshores Julio
Baquero s’ha trencat, ha
començat a vacil·lar, a dubtar
en la resposta, ha insistit que
cal aquest doble examen quan
es tracta de la possible vulneració
d’un dret com el del
jutge predeterminat per llei.
Li ha donat suport l’advocada
de l’estat espanyol, Andrea
Gavela, que ha afirmat que
si no hi havia una constatació
de disfunció sistèmica del
sistema judicial d’un estat
no hi podia haver el risc de
vulneració del dret al jutge
predeterminat per llei.
Fins a la intervenció de la jutgessa
italiana semblava que
el tribunal anava entomant
(i potser assumint) aquest
relat. Però Serena Rossi ha
permès d’obrir una escletxa
perquè els exiliats facin
valer la particularitat del seu
cas, és a dir, que formen part
d’un grup o col·lectiu sobre el
qual en un estat on no hi ha
una disfunció general aparent
del sistema judicial, sofreixen
discriminació i vulneracions
de drets, com els de
la presumpció d’innocència
i el del jutge predeterminat,
i que això és precisament el
que va constatar el Grup de
Treball de Detencions Arbitràries
de l’ONU i que va fer
valer la justícia belga per no
extradir Lluís Puig.
I l’escletxa s’ha obert perquè
Rossi ha invocat un considerando,
el número 12, que es
va afegir a la norma europea
que regula el funcionament
de les euroordres, i que preveu
que un jutge pugui rebutjar
una euroordre si veu un risc
de vulneracions de drets per
raó de nacionalitat, llengua,
raça, orientació sexual… Serena
Rossi ha preguntat a la
Comissió i a Espanya quin
significat té per a ells aquest
considerando 12, i la resposta