18 pobles de menys de 1.000 habitants

67
vilaweb.cat
Divendres, 8 d’abril de 2022
OPINIÓ CONTUNDENT
CLARA PONSATÍ
Una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics,
honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i
als nostres descendents
Les porres no van assolir els seus objectius: el referèndum es va fer. És molt
complicat aturar dos milions i mig de votants determinats a exercir el seu
dret amb uns quants milers de policies, perquè la llibertat política val més
que uns cops de porra i perquè logísticament és impossible aturar tothom.
Això, els polítics catalans que manaven aleshores, no ho van entendre: si
poses l’autodeterminació al centre de la política catalana tot fa figa, perquè
és el tema central que travessa tot el que fem i diem. I l’única manera
d’aturar-ho és fer creure a la gent que si s’autodetermina podria morir-se,
però sense arribar a fer-ho.
Aquest és el punt d’equilibri que l’estat necessitava el Primer d’Octubre i és
just el que els polítics catalans van acceptar i van fer servir per fer tornar tothom
al corral. És aquesta diferència entre la violència i l’amenaça de violència el que
explica aquells dies com cap altra cosa. Les porres eren un intent d’aturar-ho
i, fracassat això, funcionaven com un avís, com un tast que donava credibilitat
a l’amenaça. Aquesta amenaça va ser, de fet, la principal violència d’aquell
octubre, més que no pas les porres. Històricament, un intent d’autodeterminació
de Catalunya no havia estat mai tan pacífic, i l’estat no havia respost mai
tan quirúrgicament: porres, amenaça, presó per als polítics i activistes més
visibles, repressió social, prevaricació judicial, persecució d’activistes, pressió
als agents econòmics i periodístics, control de les institucions i domesticació
de la classe dirigent. Espanya ja no és el que era.
El tema no són les vides que val la independència de Catalunya o qualsevol
altre ideal polític, el tema és que una vida en què no som lliures de perseguir
ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als
nostres descendents. Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort,
ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està
disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat
a arriscar la seva per defensar-lo.
Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència,
la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida,
sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar
els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè
a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència.
Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest
problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen
que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la
possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.