18 pobles de menys de 1.000 habitants

68
vilaweb.cat
Divendres, 8 d’abril de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
JOAN RAMON RESINA
COMPANYS, EL PRESIDENT MALAGUANYAT
Una mort digna pot
compensar no pas els
errors polítics, car la
història és irreversible,
però sí la valoració d’una
vida i la significació d’un
destí
Dies enrere vaig ofendre més d’un lector referint-me a Lluís Companys
amb el qualificatiu de tarambana. Certament la tria de qualificatiu, la part
més difícil de l’escriptura segons Josep Pla, és discutible, començant pel fet
que és un barbarisme. Emprat, però, en aquest cas, perquè em semblava un
descriptor adient d’actuacions poc enraonades del president de la Generalitat
republicana. En català normatiu hauria d’haver escrit “eixelebrat”, o
haver-me servit d’un sinònim més demòtic com “tocacampanes”, “baliga-balaga”,
“taral·lirot”, mots tan ofensius o més que l’expressió castellana.
Però la intenció no era pas ofendre la memòria del president assassinat per
Franco, sinó recordar que el personatge real, una vida amb llum i ombres
com la de tothom, cometé errors determinants per la història del país. Llevem-hi,
doncs “tarambana”, que ofèn la sensibilitat patriòtica i el lèxic, i
deixem-ho en “irreflexiu”.
Aquests dies la figura de Companys és atacada per l’extrema dreta, que
el qualifica d’assassí. De “tarambana” a “assassí” hi ha un increment
significatiu en desmesura –però què no és desmesurat a l’extrema dreta?
Ho faig notar perquè ningú no m’atribueixi allò que no he dit ni penso. El
negacionisme, actitud pròpia de l’extrema dreta europea, és poca cosa per
a la dreta espanyola, que sempre va una passa més enllà. Com que mai no
ha estat derrotada, no li cal negar els fets sinó aprofitar-los invertint-ne el
sentit. N’hi ha prou de fer passar la víctima per botxí; de rebatejar “carrer
de l’Espoliació” l’indret on es retenen documents confiscats amb finalitats
repressives perquè una part va tornar als propietaris legítims; de persuadir
els espanyols que a Catalunya es persegueix la seva llengua –i en aquiescència
d’aquesta “veritat” l’aspirant a presidir la Generalitat intervinguda,
el catalaníssim Salvador Illa, lloa la reforma de la llei de política lingüística
perquè “no ataca i respecta el castellà”. Es tracta, sempre, de fer passar bou
per bèstia grossa, en aquest cas amagant que la proposta de llei, una finta
per adaptar-la a la sentència contra la immersió del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, ataca sense gens de respecte el català i el seu precari
estatus de llengua pròpia. En fi, com tothom sap i les xifres demostren,
Catalunya roba a Espanya.
Vox no és pas la resurrecció del franquisme, que no ha mort mai, sinó
la seva legitimació. Amb la irrupció de Vox a les institucions, tot l’espectre
polític s’ha desplaçat cap a la zona que als anys vuitanta hagué d’entrar
provisionalment en la clandestinitat, aixoplugant-se als soterranis del
carrer de Gènova, 13 de Madrid. Sense Vox, sense Ciutadans, sense el Partit
Popular, sense la barbàrie compartida pel PSOE de les baronies a l’Espanya
profunda, Illa no tindria valor de dir allò que diu ni callar allò que calla. Tots
plegats, per a falcar un dels règims més corruptes d’Occident, adulteren la