18 pobles de menys de 1.000 habitants

71
vilaweb.cat
Divendres, 8 d’abril de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
És cert que una mort digna pot compensar no pas
els errors polítics, car la història és irreversible,
però sí la valoració d’una vida i la significació
d’un destí
i declarar la independència de Catalunya. A l’altra banda de l’eix ideològic, el
govern comunista de Madrid els atribuïa a una revolta poumista-separatista
contra el govern republicà i exigia la supressió d’Estat Català, fins i tot l’eliminació
física dels seus membres. Allò del roig-separatisme no era doncs exclusiu
del franquisme. Una vegada destriades les peces ideològiques que s’intercanviaven
els uns i els altres d’acord amb les seves doctrines particulars, sempre
restava el separatisme, ço és el catalanisme, com a ase dels cops.
El darrer cop i el més destructiu per al futur de Catalunya fou la matança de la
joventut catalana ordenada per l’estalinista Juan Negrín i els carnissers Líster i el
Campesino a la batalla de l’Ebre. Aquell sacrifici inútil no sols deixava Catalunya
indefensa i segellava la derrota republicana, sinó que preparava la substitució
demogràfica que vingué després. Tot passava com si el govern de Madrid i els
comunistes que se n’havien apoderat haguessin decidit que Catalunya no havia
de salvar-se tota sola. Calia que Espanya es mantingués unida en la desfeta i la
ruïna. Havent cedit primer als anarquistes, Companys hagué de cedir després
als comunistes. Tant cedí, que fins i tot quan el govern espanyol es refugià a
Catalunya lliurà els fons de la Generalitat a Negrín, que ja havia enviat l’or del
banc d’Espanya a Moscou. En premi a tanta fidelitat, Manuel Azaña refusà de
passar la frontera amb Companys i José Antonio Aguirre. En el moment més
amarg de la derrota, el vanitós president espanyol volgué palesar el menyspreu
que sentia per les dues nacionalitats que havien sostingut la seva república.
La imprevisió de Companys es posà en evidència una vegada més, car per
atendre les primeres necessitats personals hagué de demanar ajuda a Aguirre.
En auxiliar-lo, el lehendakari li feu notar la imprudència d’haver-se deixat
confiscar el tresor de Catalunya, amb què hauria pogut subvenir les necessitats
dels catalans a l’exili.
“Irreflexiu” no és, doncs, un terme abusiu per a qualificar l’actuació de Companys.
Ara, també és cert que una mort digna pot compensar no pas els errors
polítics, car la història és irreversible, però sí la valoració d’una vida i la significació
d’un destí. D’aquest punt de vista, el final de Companys sobrepassa la
dimensió personal, car el feixisme volgué liquidar Catalunya en la seva figura.
Les seves darreres paraules davant l’escamot d’execució foren deliberadament
la negació d’aquella voluntat i una crida als catalans a mantenir la flama encesa
al cor de les tenebres.