Benvingut al Curs Online de Seguretat i Salut en el treball de la ...

3. Els ressonadors i els articuladors de la parla: són bàsicament: el pavelló
faringobucal, la boca i les cavitats annexes (fosses nasals i sines).
La veu depén de modificacions físiques que afecten els plecs vocals i que
concerneixen la qualitat de la veu (to, timbre i intensitat).
3.8.3 Patologia de la veu
Quan parlem de patologia de la veu ens referim quasi sempre al seu òrgan
central, que és la laringe.
L'espectre de la disfunció vocal comprén diverses entitats:
Afonia (pèrdua de la veu),
Diplofonia (doble to),
Disressonància (pèrdua de la ressonància),
Fatiga vocal (empitjorament de la veu amb l'ús prolongat),
Disfonia específica de to,
Odinofonia (fonació dolorosa), entre d’altres.
Ens centrarem en la disfonia com a signe i símptoma de les alteracions de la
veu. Considerem la disfonia com “un trastorn momentani o durador de la funció
vocal considerat com a tal per la mateixa persona o pel seu entorn”; i es
tradueix en l'alteració d'un o més paràmetres de la veu, que són el timbre, la
intensitat i l'alçada tonal.
Les classificacions distingeixen entre disfonies orgàniques i funcionals, segons
hi apareguen o no lesions visibles per laringoscòpia. L'existència de lesions
orgàniques implica, en general, una actuació mèdica més enèrgica.
Les malalties més freqüents de la veu en l'àmbit docent són: la patologia
nodular, els problemes relacionats amb les disfonies hiperfuncionants, l'edema
de Reinke i el pòlip laringi.