L'exili encara la batalla final

13
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
8
L’ESCAC I MAT DE LLUÍS PUIG: LA NO-EXTRADICIÓ QUE
POT FER TRONTOLLAR TOTA LA REPRESSIÓ DEL SUPREM.
BRUSSEL·LES, 7 D’AGOST DE 2020
Els fets
La justícia belga resol, finalment, que no pot extradir Lluís Puig,
conseller de Cultura a l’exili, perquè el Tribunal Suprem espanyol no
és competent per a demanar-ne l’extradició. El 7 de gener de 2021 el
Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les confirmarà aquest rebuig, tot citant,
a més, la resolució del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de
l’ONU, que considerava incompetent el Suprem en el cas del Primer
d’Octubre. El Tribunal introdueix un altre argument molt contundent
contra l’estat espanyol: en la sentència diu que hi ha risc de violació de
la presumpció d’innocència de Lluís Puig si és extradit, i ho fa basant-se
en les declaracions públiques de jutges, fiscals i autoritats polítiques
espanyoles en general contra els dirigents independentistes. Concretament,
diu que no es respecta la directiva de la UE 2016/343 sobre
el dret de presumpció d’innocència en els processos penals, cosa que
posa en qüestió de dalt a baix tot el procés judicial del Tribunal Suprem.
El context
La decisió ferma de la justícia belga de denegar l’extradició del
conseller Lluís Puig és la derrota més dura de la justícia espanyola
en la repressió contra l’independentisme i una fita que
ho canvia tot. Per arribar fins aquí, de primer calia desmentir
el missatge dels aparells mediàtic, polític i judicial espanyols,
segons els quals els exiliats eren “pròfugs” de la justícia. I per
això van comparèixer immediatament, quan foren requerits,
davant les autoritats belgues. En segon lloc, l’estratègia implicava
fonamentar una defensa basada en el perill de vulneració
de drets que significaria l’extradició a l’estat espanyol,
per la indefensió jurídica, per la vulneració de la presumpció
d’innocència, per la imputació d’uns càrrecs tan greus i arcaics
(rebel·lió, sedició) que no tenen correspondència en la
resta de jurisdiccions de la Unió Europea. Això va fer que de
seguida els jutges belgues, i fins i tot la fiscalia, veiessin amb
mals ulls les euroordres enviades per la justícia espanyola, i
era tan evident que anaven mal dades per al Suprem espanyol
que el jutge Llarena va retirar la primera. La segona euroordre
va servir per a humiliar-lo: primer fou Bèlgica, que la va
retornar per defecte de forma perquè no la va saber enviar bé;
i després Alemanya, quan el tribunal de Slesvig-Holstein va
dir que no es podia extradir Puigdemont per rebel·lió. Llarena,
enfurismat, va retirar l’euroordre enviada a Escòcia contra
Ponsatí just quan el judici –que feia molt mala pinta per a les
pretensions del Suprem– era a punt de començar. I després de
la sentència, la tercera euroordre, que es va enfangar primer
al Regne Unit amb Ponsatí, i que va fracassar definitivament a
Bèlgica, amb uns arguments esgrimits pels jutges belgues que
són ben bé aquells que la defensa de Boye, Marchand, Beckaert
i companyia havien ressaltat amb un propòsit que transcendia
la defensa dels exiliats i que ja pretenia anar més enllà. El litigi
que havia començat amb l’aparició del govern legítim a Brussel·les
ja no es limitava a defensar la llibertat dels exiliats sinó
que desactivava el fonament mateix de la repressió espanyola
i feia un autèntic escac i mat a l’estat i al règim espanyols.