L'exili encara la batalla final

50
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
“Com li deia, jo no he estat independentista,
llevat d’un moment fugaç en què es
combinava l’opressió radical del primer
franquisme amb la lectura dels versos de
Ventura Gassol”
L’acte de presentació el van
pilotar Josep Ramoneda
(setanta-dos anys) i un dur
d’orella Vicenç Villatoro (seixanta-quatre
anys), davant
una sala plena de periodistes,
encara amb màscares i
distància de seguretat, pendents
de llegir les paraules
d’un president Pujol que no va
arribar mai però que sempre
va estar present. Un president
que s’ha trobat amb Villatoro
una trentena de vegades
des del febrer del 2019 fins a
l’agost del 2020 per ser entrevistat
sobre quatre eixos: el
procés, el llegat del pujolisme,
el cas Pujol i la visió dels canvis
en el món.
Però si bé Jordi Pujol opina
sobre el procés (“Estem en
un atzucac del qual no sembla
que en pugui sortir la independència
de Catalunya, però que
provoca un molt seriós mal
funcionament d’Espanya”,
pàgina 33), que ningú n’esperi
opinions sobre els seus protagonistes:
Carles Puigdemont,
Oriol Junqueras, Pedro Sánchez,
Artur Mas, el jutge Llarena
o Juan Carlos I no surten
citats ni una sola vegada. No
en diu res. “No vull que cap
paraula meva es pugui interpretar
com un component de
crítica envers persones a qui
devem molt respecte i a qui
hem d’estar molt agraïts i que
ara són o podrien ser a la presó”
(pàgina 49).
“És una entrevista amb una
persona de noranta anys, en
retirada, i que no n’ha donat,
i no en donarà, gaires més.
Tenia la sensació de demanar
el testament polític”,
diu Villatoro. “Vaig comprar
una gravadora, l’he feta ser-
vir, però no gaire. No és una
transcripció de cintes enregistrades,
és el resultat d’una
trentena llarga d’entrevistes
i trobades personals, digitals
i correspondència. El títol és
consensuat. Volia dues paraules
contradictòries, com és ell.
Jo vaig proposar ‘Penediment
i orgull’ i això passa a ser ‘Dolor
i esperança’.”
Pujol sap triar el moment de
treure el llibre, just abans del
judici que tindrà a l’Audiència
Nacional. En el llibre insisteix
que els diners d’Andorra els
rep d’una deixa, que no s’ha
enriquit i que, de fet, tenia
més patrimoni l’any 1975 que
quan va deixar de ser president.
Pujol fa dues coses a la
vegada: demana perdó sobre
el mal que pot haver fet i, alhora,
declara que no és en cap
cas corrupte: “Sí en demano,
de perdó. Que no és ben bé
indulgència a qui em pogués
castigar. Sí que en demano a
les persones properes a qui
hauria d’haver evitat que es
trobin en la situació que es
troben. I també he de demanar
perdó a l’home jove que jo era
fa cinquanta o seixanta anys. I
al meu país. No amb ànim de
rehabilitació. Simplement,
perdó” (pàgina 165). “Jo no
sóc un corrupte. En cap cas
jo no vaig intervenir ni vaig
donar via lliure a actuacions
corruptes, ni me’n vaig beneficiar.
Com rotundament
vaig dir al parlament, jo no
he estat ni sóc corrupte. No
vaig fer servir en cap cas la
meva situació política per a
treure’n profit econòmic”
(pàgina 181).
Segons Villatoro, va ser molt
difícil de convèncer Jordi Pujol