Secundària - Òmnium Cultural

130
De cop, em va mirar als ulls i jo els seus, i hi vaig
veure una cosa que m’aterrí: estava trist. Infinitament
trist. Mai havia vist tanta melangia en una mirada. I el pitjor
era que no es permetia parlar amb els preiniciats, per
tant, el vaig abraçar més fort encara i vam mirar junts
com el nostre germà més gran col·locava dos peixos i una
pell de foca dins el perímetre. No se’n permetia ni una
escata més ni una escata menys. Havia arribat l’hora.
Havia d’entrar-hi i nosaltres ens havíem de quedar fora,
esperant que s’acabés el temps o que cacés. En Tiak va
donar una última abraçada als dos germans que faltaven
i va entrar al perímetre arrossegant una immensa tristor a
la mirada.
En el mateix moment en què en Tiak va arribar al
costat de l’aigua i hi mirava intentant veure peixos, vaig
saber que hi havia alguna cosa que fallava. Feia calor.
Massa. Els grans preparaven la tenda a 100 peus del perímetre
i no em sentirien. No passa res, em vaig dir, només
és calor. Però de cop, va passar el que em temia: Un cruixit.
Dos. Tres. Quatre. Cinc… Crash! El tros de glaç on
era assegut en Tiak s’havia separat de la riba i s’esmicolava
a un ritme alarmant. No vaig pensar. Vaig córrer pel
mig del perímetre i em vaig llançar cap a en Tiak. Ell no
sabia nedar. S’enfonsava i jo em començava a entumir pel
fred. Vaig arribar fins a ell, li vaig fer un petó al seu front
glaçat i el vaig empènyer amb totes les forces que em quedaven
cap al marge del glaç. Em moria. Amb els meus
últims esforços vaig entendre que aquella era la meva
gesta. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que l’aigua s’emportés
el meu cos congelat fins a les profunditats del mar.