Secundària - Òmnium Cultural

142
amb el nostre pas. De sobte, el sòl es tornà inestable. En
vaig adonar, de la mateixa manera que ho feien els meus
companys, que ja no érem els únics que lliscàvem vessant
avall, quelcom ens acompanyava, i el soroll que originava
creixia per moments. Ens vam girar i, terriblement,
ens adonàrem de la presència d’un munt de neu blanca,
gelada, ara ja no tan flonja, sinó compactada, que avançava
a tota velocitat a la nostra esquena: una allau. Vam deixar
de fer giragonses i vam col·locar els esquís en paral·lel
per agafar més rapidesa. No hi va haver res a fer, l’allau
ens atrapà, malgrat que jo vaig tenir la sort, o la desgràcia,
d’arribar el bosc, on un arbre em protegí del cop més
fort de la neu. Vaig sortir de pressa de sota la neu, si hi
hagués romàs un segon més crec que m’hauria ofegat. Un
cop a fora vaig deduir una cosa de seguida, l’allau parlava
per ella sola: si havia sobreviscut era simplement com
a conseqüència de la sort, una sort que havia abandonat
aquelles persones que tan apreciava, una sort que s’havia
apoderat de la vida dels meus dos millors amics.
Es feu de dia i no havia aclucat l’ull. Només nosaltres
tres érem els coneixedors de l’activitat que havíem planificat
per aquell dia gris i fosc. No sabia si algú s’hauria
adonat de la meva absència, no sabia si algú em vindria a
buscar, no sabia quin seria el meu destí. Al final vaig
prendre una decisió. No pensava quedar-me allà morintme
de gana ni de set. Vaig tornar a emprendre el viatge
pel fons de la vall, tenia l’esperança d’arribar a algun
indret on visqués gent i on em poguessin proporcionar
un telèfon perquè em vinguessin a buscar. Segur que els
pares devien estar passant ànsia. Tornava a nevar i feia un
fred que pelava, un fred que se’m ficava als ossos i que em
glaçava la sang. Mirant enrere vaig adonar-me que el camí