Secundària - Òmnium Cultural

a l’amiga; una parella jove passejant el seu amor entre la
gentada... però volia alguna cosa més impactant,que anés
més enllà.
Un matí vaig anar al quiosc de sempre a comprar el
diari i un parell de revistes de fotografia, i va ser llavors
que els meus ulls es fixaren en un número de la revista
National Geographic en la portada de la qual sortia un
grup de nens africans ben alegres i un títol que, al llegirlo,
va fer que el cor em fes un bot: “Somriures que brollen
innocents davant imponents càmeres estrangeres”.
Tenia dos mesos per davant i a la ciutat no trobava res que
em satisfés. Què podia perdre realitzant un viatge d’aquelles
dimensions al continent més exòtic del món? La resposta
ja la sabia i, a més, Àfrica era un dels indrets on
sempre havia volgut anar. Sense cap mena de dubtes,
aquell era el moment oportú.
Sóc incapaç de descriure el que veia davant els meus
ulls quan vaig posar els peus en aquella terra verge i salvatge.
El paisatge era espectacular, meravellós. Vaig anar
a parar a un petit poblet de Kenya, a prop de la capital,
Nairobi. Potser l’allotjament i el menjar era el que més
trobava a faltar del món d’occident, però l’acollida de la
gent del poblat recompensava totes les altres incomoditats
i et feia sentir com si fossis un més de la tribu, potser
perquè era l’única estrangera. Cada dia em relacionava
amb tots ells amb més facilitat, tot practicant el meu
anglès. No obstant això, només m’entenien alguns homes
de la tribu, però simultàniament feien de traductors de la
resta. Poder comunicar-te amb gent tan diferent a tu era
una sensació increïble, com també ho era veure l’estil de
vida que portaven i els seu costums. És un lloc on el futur
era simplement “avui”, sense tecnologia, però amb savie-
27