Secundària - Òmnium Cultural

242
mica massa informals... Uns pantalons de pana són més
formal, però la veritat és que aquell color marró clar no
m’acabava de convèncer. A més, no combina gens amb les
camises que tinc a l’armari.
Tot seguit, vaig a revisar que els pantalons beixos no
els tingués el meu pare al seu armari. És molt habitual
trobar-te que la dona de fer feines hagi deixat moltes de
les teves peces de roba en altres armaris, fins i tot que
desapareguin sospitosament algunes peces per misterioses
taques de lleixiu. Efectivament, són allà. Sospiro d’alegria
i pujo altre cop a la meva habitació. Tenia una
camisa blanca i blava de ratlles, o una de totalment verda.
M’agradava anar amb la verda, ja que era inusual i amb
els pantalons beixos quedava molt bé. Tot i així, el meu
interior es decantava per una formalitat més convencional,
una formalitat governada per camises de ratlles, i a
més encara les blaves i blanques. Després de donar-hi
unes quantes voltes, emprovant-me l’una i l’altra, m’acabo
decidint per la verda. “Sí senyor!, mostrant estil!”,
penso rialler. Miro el rellotge: no em queda massa temps.
Els mitjons no es veuen, però agafo els més bonics que
tinc, el que em va regalar l’àvia Carme. Tinc tres parells
de sabates i evidentment opto per posar-me’n unes de
molt boniques que m’havien regalat uns bons amics de
l’escola. Eren una passada, però l’únic inconvenient que
tenien és que costaven molt de calçar i pel dia a dia
mai me les posava, i és que als matins baixo corrents i
tinc unes bambes que posant-hi el peu se t’hi encaixa a
l’instant. Em queden deu minuts, així que em decideixo
per aquestes. “Ostres, si que costa!”. Començo a suar.
“Hòstia santa!”, exclamo en veure tota la camisa tacada
de suor, “ara me l’hauré de canviar!”. Un altre cop es pre-