Secundària - Òmnium Cultural

156
El diamant de la vida i la mort
Anna Mañé (Segon Cicle de Secundària)
Escola Sagrat Cor de Jesús (Tarragona)
Vaig conèixer en Rashid El Kuz d’una forma ben
curiosa. Un dia vaig llegir en el diari un enorme rètol que
deia: “Apadrina un nen del tercer món!” Tinc 50 anys, i
dos fills, però aquell clam em va semblar massa important
com per no fer-li cas. Així, vaig trucar i, després d’uns
quants tràmits, vaig rebre la comunicació de la criatura la
qual apadrinava: en Rashid, juntament amb una fotografia
seva. Era un infant sud-africà d’onze anys, fosquet de
pell i de complexió petita. Però el que més m’impactà d’aquella
simple i borrosa fotografia van ser els ulls del meu
petit: grossos com dues llunes i tristos com la foscor de la
nit. Eren uns ulls sorollosos, que emetien un crit d’auxili
que travessava la distància física que ens separava i em
produïa un gran malestar. Cada quinze dies ens enviàvem
mútuament cartes, i va ser a través d’elles que vaig comprendre
el missatge que aquests ulls misteriosos mostraven.
Totes van ser impactants, però potser la pitjor va ser
la darrera que vaig rebre i que ara us presento:
Estimada Anna:
Ja t’he agafat la suficient confiança com per explicar-te
amb detall la trista realitat que visc dia a dia. Recordes que
et vaig dir que treballava en un negoci de minerals?(sí, sí, el
dia que em vas dir que havia d’estudiar en lloc de treballar!).
Potser vaig ser una mica optimista, poc explícit, a l’hora de
dir-te en què consistia la meva feina. Ara t’ho aclariré.
Treballo en una mina, una mina de pedres precioses,
concretament diamants, i ho faig en unes condicions molt
dures. La jornada comença en trencar l’alba, faci fred o faci
calor, i no tinc cap festiu. Per tant, per mi i per molts altres