Secundària - Òmnium Cultural

190
Tal dia com avui fa dos anys i tres setmanes que sortim
junts i he invertit molt d’esforç per què la meva mare
no se n’adonés, però ara sí que ja no l’hi puc amagar més.
Me’n vaig. Sí, me’n vaig a la Xina amb l’Hiraya. Aquesta
nit l’hi explicaré a la mare.
Són les tres de la matinada i sembla com si les meves
orelles estiguessin escoltant la veu d’un desconegut. No
pot ser el meu fill qui m’està dient que se’n va a la Xina i
que porta dos anys compartint el seu amor amb una tal
Hiraya. No pot ser el meu fill, que per la seva afició als
“rollitos” ens deixarà al seu pare i a mi per anar-se’n cap
a un altre continent a cent mil quilòmetres d’aquí. Què he
fet malament? Mai he pensat, ni per un instant, que el
meu extremisme de donar-ho tot per la persona a la qual
estimes suposaria perdre al meu fill. Té 18 anys, així que
legalment ja pot anar on vulgui, però per una vegada a la
vida sento que els meus principis cauen a terra, sense
més, i que ara mateix els canviaria tots per tal d’evitar que
marxés.
L’Àlex se n’ha anat a dormir, plorant… li he prohibit
que marxi i li he remarcat que si ho fa que m’oblidi. Sé
que és dur però sento que m’està canviant per una xinesa
i per res del món vull que soni racista, la qüestió és que
se me l’emporten a l’altra punta del món. Jo també vaig a
dormir.
M’he aixecat a les set del matí per fer-me les maletes.
Sé que és tot molt ràpid però me n’aniré amb ella fins al
final del món i espero que algun dia els meus pares ho
entenguin i que, sobretot, la meva mare entengui que no
estic renunciant a ella, tampoc podria… és la deessa de la
meva religió. Intento no fer massa soroll i em dirigeixo
cap a la porta per marxar… i no tornar. No vull despertar