Secundària - Òmnium Cultural

Sense sanglotar ni cridar ni xisclar, fent el mínim
soroll possible, buscant alguna manera d’aturar-se i de no
pensar en res més.
I llavors, el tornà a sentir, a notar. Fins i tot, tancant
els ulls podia percebre la vitalitat del seu somriure.
L’abraçà des del darrere, rodejant-la tota amb els braços.
Recolzà el cap sobre la seva espatlla, i li apartà aquells
cabells negres que de tant en tant impedien contemplar
els seus ulls sincers.
Ella preferí no girar-se, no obrir-los. No volia descobrir
si era real o un somni, però de totes maneres, no
volia despertar-se.
I un record. Bum. I un altre. Bum, bum. I milers d’imatges
en blanc i negre que recorrien les seves ments.
Bum, bum, bum. Un, dos, tres…
Ell li agafà la mà, tan freda i tan especial com sempre.
—No em tornis a deixar mai més, d’acord? No puc
viure sense tu. No sé conformar-me amb imaginar-te,
somiar-te i desitjar-te. Necessito tocar-te, acariciar-te,
sentir-te; estimar-te. Així que si us plau, promet-me una
cosa, que mai trencaràs, promet-me que mai més tornaràs
a renunciar a mi. Perquè he tornat només per una raó:
PERQUÈ T’ESTIMO.
I dient això em vaig aixecar, i vaig veure com els seus
ulls celest brillants em demostraven més que més: tot. I
el vaig creure.
—T’ho prometo.
165