Secundària - Òmnium Cultural

50
Malauradament, es va acostumar a la violència i els
meus sentiments vers ell es van tornar molt contradictoris:
on abans trobava seguretat, ara hi havia por, on abans
hi havia felicitat i confiança, ara hi trobava pressió i acusacions...
però encara l’estimava, i estava convençuda que
ell a mi també.
No va ser fins que em va rebentar el llavi i em va deixar
l’ull morat, entre altres lesions al cos que ell tant
havia idolatrat, que em vaig adonar que la nostra relació
no era normal. Aquella vegada ni tan sols podia autoculpar-me,
no trobava cap mena de lògica en el que va passar.
Era el seu aniversari i vaig creure que li faria il·lusió
que em passés per casa seva, sense avisar, a donar-li el
regal, sorprenent-lo. Havia fet uns plans genials per passar
el dia junts, un dia que si tot sortia tal i com ho havia
planejat, seria inoblidable.
Vaig trucar el timbre, ningú va obrir. Sabia que estava
a casa, tenia la moto aparcada a la porta, així que vaig
insistir. Finalment, després d’esperar quasi cinc minuts,
va obrir. Anava sense samarreta i per la cara que va fer, no
semblava que li fes il·lusió la meva visita. De seguida vaig
entendre per què: darrere seu en va sortir una noia molt
bonica que va intentar abraçar-lo com, segurament, havia
estat fent fins que vaig arribar. Ell la va apartar i ella es va
sorprendre. Suposo que no sabia qui era jo. Em vaig preguntar
amb quantes més havia estat mentre em deia que
m’estimava i vaig sentir que alguna cosa es trencava dins
meu. Ràbia, dolor, decepció, desesperació... no puc anomenar
tot el que vaig arribar a sentir. Vaig començar a
escridassar-lo mentre ell intentava explicar-se, però jo no
l’escoltava. Estava alliberant tota l’angoixa acumulada
d’aquells últims mesos.
L’altra noia també va fer cara de decepcionada...
probablement la tenia tan enganyada com a mi.