Secundària - Òmnium Cultural

per entrar a classe, treure’s els abrics encara freds de fora
i asseure’s en les la conegudes cadires verdes que omplen
la sala.
La son es rebel·la contra la idea d’escoltar atentament
sense distreure’s, concentrar-se en aquelles hores serà
difícil per alguns. El soroll de cremalleres i dels estris que
tothom prepara, juntament amb els últims intercanvis de
paraules, abans que aquests es tornin il·lícits, precedies
en la veu clara, forta i monòtona que indica l’inici de la
classe.
La veu va dirigint la classe mentre les pàgines mutilades
dels llibres passen a poc a poc. Alguns, vençuts per
l’avorriment o potser per la son, miren el fred exterior per
la finestra, contents de trobar-se dins la classe i poder
observar-lo des de lluny. D’altres es tanquen en els seus
propis pensaments sense parar atenció al món exterior:
observen els objectes que els envolten i es deixen portar
pels records a què aquests els condueixen. Vaguen pels
seus propis pensaments amb ganes de perdre’s durant el
viatge i saber trobar el camí quan soni el timbre de la seva
salvació. Uns altres escolten atentament, amb por de perdre’s
entre les aules tècniques i seguides del professor,
intentant fer un pas més per poder arribar al seu objectiu
d’aprovar. O simplement volen aprendre.
Enmig de l’emoció i el misteri alguns paperets amb
lletres escrites viatgen per diferents mans buscant el seu
destinatari. Hu ha converses que es basen en mirades o
petits murmuris fets amb discreció, mentre els ulls vigilants
del professor s’escapen cap als racons de la classe i
la seva veu ressona entre les quatre parets fent cas omís
del fred que congela les finestres.
145