Secundària - Òmnium Cultural

nat. Assassinat. La paraula m’esgarrifava. Curiós, el poder
de deu simples lletres. La seva combinació, si més no,
produïa un efecte en mi. Em corrompia, em penso. No ho
sé pas. Era esglaiador pensar-hi.
El cas és que el ritme de les meves passes augmentava
significativament a mesura que començava a albirar les
primeres llums del meu carrer. Els balcons amb ferros
forjats, i els arbres, acabats de podar i amb aspecte esquelètic,
se’m presentaven amenaçadors. Assassinat; com
pesava al meu cervell la paraula. La tranquil·litat que
m’havia acompanyat fins llavors s’esborrava per moments
en trepitjar la vorera que, plena de bassals negres,
destil·lava la gelor de l’acte que cometria minuts més
tard. La porta del carrer i la vella escala de marbre també
prenien formes fantasmagòriques, com si m’haguessin
d’engolir cap a un punt sense retorn. Cada esglaó ressonava
al fons del meu cervell. Assassinat, assassinat, assassinat...
Al replà no hi havia ni una sola llum. Millor. Vaig
acostar la meva mà, ja dubitativa, cap a la butxaca, per
corroborar la presència de l’arma homicida. Hi era.
Assassinat.
Vaig treure les claus de l’altra butxaca amb una mà
esquerra que, presa per l’emoció, no responia a la meva
voluntat. Assassinat.
Vaig introduir la clau. Lentament. El grinyol ressonà
en el marbre gèlid. Assassinat.
Vaig fer una passa, empenyent suaument la porta
amb l’espatlla. Ass... La ganivetada em sorprengué; la
reacció va ser impossible. El ganivet va penetrar en la
meva pell evocant la calma del vespre, recordant el roig
del vi en els núvols i la calor del terra mullat al meu pala-
91