Secundària - Òmnium Cultural

començar els dubtes. És realment el tren que vull agafar?
L’hauria d’agafar ja, o hauria d’esperar? Potser que me’l
torni a mirar... Vaig baixar del tren un moment per assegurar-me
que era aquell el que havia esperat tan de
temps. Va ser llavors quan amb els ulls com plats i plens
de llàgrimes vaig observar com les portes del tren es tancaven
i aquest emprenia el seu trajecte sense mi. Els dubtes
i la inseguretat em van fer perdre allò que tant de
temps havia esperat.
Des d’aquell moment molts trens havien passat per
davant meu, trens que qualsevol persona agafaria sense
pensar-s’ho dos cops. Però no jo. El meu tren havia marxat
per no tornar mai i jo m’havia quedat allà, on totes les
persones escullen el seu tren, el seu destí, i segueixen
endavant. L’estació no s’aturava, cada dia arribaven més
trens i més persones però el temps no passava per mi. Ja
no tenia destí, no tenia rumb, no tenia tren, no tenia res...
229