Secundària - Òmnium Cultural

per escalar-los. Al cap de poc va arribar a un carrer completament
pla. Aixa travessà el carrer i trencà cap a la
dreta, on hi havia una escala empinada. Era un carreró
petit i fosc, ja que un sostre de canyes filtrava la llum. Tan
sols hi havia una casa habitada; la resta, tot runes i munts
de fang i palla. Al cim, però, hi havia una torre força ben
conservada. Ja des de fora, s’albirava que no era un habitatge
qualsevol: en comptes de l’abundant marró del fang,
colors alegres i llampants ressaltaven en les seves antigues
parets.
Aixa va entrar per la petita obertura que feia funció
de porta, ajupint el cap. Va pujar per una escala de fusta,
la qual cosa era un gest ben temerari tenint en compte el
deplorable estat de la fusta. A dalt, hi havia una espaiosa
sala, suficient per encabir-hi els divuit membres de la
comunitat. Dins la seu tan sols hi havia tres lladres, que
estaven fent barquetes amb tires de jonc. En sentir entrar
Aixa, els nens se sobresaltaren i s’abraçaren entre ells,
esporuguits. La nena va riure.
—I vosaltres us feu dir lladres? Si sou una colla de
gallines! —va bromejar.
—Ei! No ens insultis —va replicar Rashid enutjat.
—Estem fent vaixells de guerra —va informar el petit
Abdel.
—Que s’acosta una guerra? —va preguntar Aixa
emocionada.
—I tant! La més gran de tots els temps! —va contestar
Massud—. I si hi volem combatre, abans ens haurem
d’entrenar durament!
Abdel i Rashid es van alçar d’un bot, ansiosos de
saber què els esperava. Massud va agafar dos bastons del
terra i en va llençar un a Rashid. Aquest el va pescar a
69