Secundària - Òmnium Cultural

212
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el
fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat
unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent,
m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que fes
la volta i em fes l’ullet... Va haver-hi uns minuts en què
no la vaig veure, va tibar massa el fil; anava massa de
pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, em vaig trobar
el fil tallat. M’havia abandonat, potser era amb en
Carles, no ho sé...; vaig arribar al centre, on hi havia els
bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar —esperava
que no m’haguessin vist— i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que
l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la
vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el
suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana
plorava, em deia que m’estimava, que parés, em vaig quedar
impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig llençar el fil, el símbol de la nostra relació, vaig
sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil, no
vaig gosar mirar-li a la cara, vaig acabar el camí del laberint
sol, un altre cop, sabia que no tornaria, ni al parc, ni
a veure-la.
Explicat per l’Adriana
En Toni em va proposar anar al parc del Laberint.
Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser
pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam
trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia
culpable.
Sempre em feia sentir culpable amb els seus comentaris
insolents i les seves mirades, com si no sentís res cap