Secundària - Òmnium Cultural

Al començament jo era de compaginar les amigues
amb ell: de fet, eren amics i s’entenien; però d’un dia per
l’altre, elles van passar a ser una molèstia per ell: li feien
nosa a totes hores i se les va treure de sobre de la forma
més dolorosa: les va posar en contra meva.
Fins i tot ara mateix, és inevitable pensar si realment
eren amigues de veritat. Jo opino que sí, però la situació
es va fer insuportable i jo era conscient que feien el correcte,
o sigui, oblidar-se de mi.
Després va venir la part més amarga: les baralles, els
insults, la infravaloració, les amenaces... en definitiva, la
pèrdua de la dignitat amb quinze anys.
Un dia em vaig carregar de valor i vaig decidir donar
el pas. Separar les vides que havíem anat creant de mica
en mica en comú. I tot això, després d’un any. Ell va refer
la meva vida i jo també, però el pas del temps em va fer
veure que només valores les coses quan les perds. Vam
tornar-hi, però aquest cop els problemes s’incrementarien
i de valent: les amenaces eren fets reals, preocupants i se
sumaven amb les primeres pessigades i persecucions. Em
va costar molt obrir els ulls i,quan ho vaig fer, vaig adonar-me
que m’havia quedat sola i no comptava amb l’ajuda
de la gent que realment m’estima. Vaig caure en la desesperació
i, finalment, en la depressió.
Però de sobte, va arribar la il·luminació: l’ajuda d’un
psicòleg que va fer un miracle de la meva autoestima,
inexistent. Les coses van començar a funcionar, ho vaig
superar i l’esperança va sorgir de nou.
El problema va plantejar-se quan ens trobàvem al mes
de maig de 2008. Jo estava curada de la meva mala experiència,
però el curs havia avançat, i acadèmicament,
m’havia quedat enrere. Recordo perfectament el dia que
239