Secundària - Òmnium Cultural

nois com jo, cada dia del món és igual: pesat, avorrit, dur,
fatigós, trist (molt trist...), ple de penúries, morts diàries,
gana, fred, calor, humitat, pudor (quin fàstic!), dolor...
La meva tasca consisteix a carregar les vagonetes que
porten el material extret de dins de les mines subterrànies a
la superfície. Ho faig amb una pesada pala, que juraria que
pesa un quilo més que jo. Si més no, és més alta que jo...! La
pala i jo tenim una “relació estreta”. Les meves mans, plenes
del seu contacte, l’han transformat en una infinitat d’objectes
màgics (parlo amb la pala i m’he arribat a imaginar que
era una joguina, una escopeta, una escombra voladora, una
nena per ballar...). Però al final sempre torno a la realitat: és
una pala per la qual les meves mans tenen un aspecte lamentable
i ferides que ja formen de mi mateix. De tant en tant,
una campana amiga anuncia petites pauses per “menjar”, si
és que es pot dir menjar a la fastigosa barreja de llegums i
aigua que ens donen diàriament. Però ens manté vius, vius i
productius!. Ens manté. El que no sé és fins quan...
La jornada és inacabable. Lluny de la llum del sol, el dia
passa a una velocitat molt lenta, com si es burlés de nosaltres,
fins que arriba un moment, que coincideix amb una fatiga
vital insofrible que ens fan “sortir del cau”. Un cop vaig
sentir que ens passàvem a la mina 15 hores diàries... A mi
me’n semblen més, però Déu n’hi do! 15 hores diàries! Al teu
país, Anna, també fan treballar els nens tantes hores?
Una de les tasques més perilloses de la mina és col·locar
la dinamita en els llocs on s’han d’obrir noves galeries.
L’encarregat (un desgraciat com nosaltres) encén el cartutx,
que té una metxa prou llarga, i una persona el porta encès
fins al lloc de col·locació. L’atmosfera de la mina no permet
encendre’l a l’espai on ha d’esclatar. Dic que és perillosa perquè
hi ha hagut molts “accidents” realitzant-la... Cada cop
més freqüents. Potser per això algú ha decidit que els encar-
157