I si Rússia ataca Finlàndia?

13
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ROGER PERA
El problema és que de l’ús,
passes a l’abús, i de l’abús, a
l’addicció. I una cosa que al
començament és molt bona
acaba essent molt dolenta.
És una malaltia mental, que
vol dir que el cervell et diu:
“Torna-ho a fer, que serà
com el primer dia!”
ALBERT SALAMÉ
buscat. Perquè la gent digués: “No solament
ets un noi molt maco, sinó que a
més te n’has sortit.” I aquest tractament
només el pots fer per tu. No per recuperar
coses, sinó per recuperar-te a tu. S’ha
de fer d’una manera molt sincera, i no
estem acostumats a ser sincers, ni amb
nosaltres mateixos ni amb el món. Ser
sincer amb mi mateix cada dia és una
feina que encara faig.
—Vau estar ingressat en un centre. Què
vau descobrir, dels orígens del vostre
problema?
—Quan hi entres i veus tots els teus
companys dius: “Aquests sí que estan
malament! Jo no, jo estic molt bé...” Negues
que a tu t’ha passat el mateix. Tot
això meu ve des que era petit. No pel
fet que treballés, sinó perquè em sentia
grassonet, amb poc cabell... Estava ple
de complexos. Pots tenir la família més
fantàstica del món, però si et sents petit,
et sents petit. Tenia poca autoestima i
em sentia molt acomplexat. No volia ser
aquest nen, i al final em vaig convertir en
un James Dean que tocava les drogues,
que jugava amb el perill, que anava ràpid
amb el cotxe, que era infidel... Perquè no
era jo. Una feina de tractament i evolució
personal ha estat aquesta: treure’m la
màscara que m’he fet i recuperar aquell
nen, que era fantàstic.
[Joan Pera s’incorpora a la conversa]
—Com viu una família tot aquest procés?
—Roger Pera [R.P.]: Quan un decideix
fer un tractament, tota la família sospira
i diu: “Que bé, per fi!” És un descans
molt gran.
—Joan Pera [J.P.]: Sobretot intentant no
dramatitzar-ho, sinó fent-ho objectiu al
màxim. Això no és fàcil, perquè moltes
vegades es tendeix a dramatitzar molt.
Aleshores cal buscar l’equilibri, dir: “Això
no és ni més ni menys que això, i per
això té aquest problema.” I anar gestionant
el dia a dia dins les petites corbes
que ens dóna l’espai.
—R.P.: L’obra i el llibre són un homenatge
a la meva família, als meus pares i a la
vida. El meu terapeuta de referència diu
que és important, la família, però que si
no la tens, també te’n pots sortir. Al cap i
a la fi, és una cosa teva, un esforç teu, un
tocar de peus a terra cada dia, fer sacrificis,
no voler patir més ni culpabilitzar-te.
Als Estats Units, si de dues persones amb
el mateix currículum que lluiten per al
mateix càrrec, una ha sortit recuperada
d’Alcohòlics Anònims, la trien. Que se
n’hagi sortit vol dir moltes coses! Aquí
encara som lluny d’això...
—J.P.: I la família no té més remei que
donar-li suport, perquè la llibertat de
la decisió sempre serà d’ell. No podem
obligar-lo ni marcar-lo.
—R.P.: De fet, en els centres, qui se’n
surt? Qui no hi va obligat, i se’n surten el
80% de les persones que fan un tractament.
Però si tens dinou anys, t’hi hauran
de portar obligat. I com li dius a aquell
nano que no tornarà a fumar un porro?