I si Rússia ataca Finlàndia?

65
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
CARME JUNYENT
LLIBRES I PAISATGES (3)
Sant Jordi és per gaudirne
i compartir-lo. Jo
mateixa, que compro
llibres tot l’any, per Sant
Jordi també en compro. És
part del ritual
No tinc records d’infantesa de Sant Jordi. Ni llibres ni roses ni res. El meu
primer Sant Jordi el vaig viure quan estudiava COU. L’Eudald Solà ens va portar
a ramblejar, a veure i tocar llibres i jo vaig quedar tocada pel magnetisme
d’aquesta festa. Un magnetisme que després he anat trobant en unes altres
persones. Recordo un sevillà que va venir a viure a Barcelona i va arribar el
dia de Sant Jordi sense tenir ni idea de què era. De l’estació de França se’n
va anar cap a les Rambles i, quan va veure allò, es va pensar que Barcelona
era així cada dia. L’endemà se li va desfer l’encanteri, però el record d’aquell
primer dia no se li ha esborrat mai.
Al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades tenim el costum, quan organitzem
activitats internacionals, de fer-les als voltants de Sant Jordi i recomanem
als convidats que es quedin i s’hi passegin. Aquesta Barcelona insòlita que
només vivim un dia a l’any és una experiència prou colpidora i exòtica per
deixar un bon record. Sant Jordi és per gaudir-ne i compartir-lo. Jo mateixa,
que compro llibres tot l’any, per Sant Jordi també en compro. És part del ritual.
Justament perquè m’agrada tant la festa, sempre havia somiat signar llibres
per Sant Jordi a Barcelona. Alguns dels meus llibres han estat “novetats” de
Sant Jordi sense que ningú en fes cas. Em va costar d’entendre que treure
un llibre per Sant Jordi et condemna a passar desapercebut, però, tot i això,
encara em fa il·lusió. Em va costar molt arribar a Barcelona, abans vaig signar
en uns altres llocs: a Masquefa, és clar, però també a Igualada, on em
vaig passar tot un matí sense signar ni un llibre. El 2020 va ser la primera
vegada que em van convidar a signar a Barcelona i la pandèmia va fer miques
aquella oportunitat. L’any passat, el Pere Comellas i jo vam anar a signar
exemplars d’Els colors de la neu a la llibreria Ona. Estàvem molt contents amb
la petita cua que es va fer fins que va arribar Josep Rull i vam saber què era
una autèntica cua de Sant Jordi. Malgrat tot, em va encantar l’experiència,
sobretot perquè era quan més a prop era del meu somni. Qui m’havia de dir
que l’hora m’arribaria un any més tard. El meu Sant Jordi d’enguany ha estat
un regal que m’ha fet la vida. Una cosa més que he pogut fer abans de morir.
No vaig anar a l’esmorzar que ofereix l’Ajuntament de Barcelona, però
tothom que me’n parlava m’explicava que la batllessa, Ada Colau, havia
fet un discurs insuportable ple de desdoblaments, genèrics i cosa inclusiva.
El cas és que ningú no em va dir què havia dit, que és el que passa quan et
dediques a estrafer la llengua. Arriba la forma però no el contingut, vet-ho
aquí. Com si d’un regal només te’n donessin l’embolcall.
Quan anava cap al centre, em vaig trobar una veïna que em va demanar si
anava cap a casa. Li vaig dir que no, que anava a signar llibres, i em va dir: