I si Rússia ataca Finlàndia?

33
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
CARLA SIMÓN
Vam anar a totes
les festes majors
dels pobles. Devíem
veure més de nou
mil persones.
Buscàvem persones
que s’assemblessin
molt als personatges
que havíem escrit.
Buscàvem l’essència, la
personalitat que tenien
els personatges...
tu hi vegis una família, ells ho han de
sentir de veritat.
—Per tant, les frases que diuen són improvisades?
O realment tot té més guió
que no sembla?
—Tot té molt guió a darrere. Per exemple,
en l’escena de la caragolada més de
la meitat és completament guionitzat.
Diuen exactament allò que hi ha escrit.
Potser en un altre ordre, però és el que
vam escriure... Ara, sí que és veritat que
hi ha una petita part improvisada, a partir
de coses que van sorgint.
—Per què vau fer aquest càsting? Aquest
film no es podia fer amb actors?
—No tenia sentit agafar gent de Barcelona
i portar-los a Lleida per fingir que parlaven
amb aquell accent. Treballo molt amb la
improvisació i això ens hauria malmès
moltes opcions. En el moment que elimines
l’opció que un actor faci veure que
parla lleidatà, l’opció de fer tota la pel·lícula
amb actors era més complicada. Vam veure
tots els actors que hi havia a Lleida, però
no en vam trobar cap que ens quadrés. Els
nens i adolescents sempre vam dir que no
serien actors. I per mi, la gent gran també
era important que no ho fossin. I els pagesos:
es nota molt quan algú no ho és de
veritat. No és que vagi en contra dels actors,
però en aquest projecte havia de ser així.
—El càsting va ser la gran odissea? Alguns
protagonistes els vau trobar en
manifestacions?
—Sí, un protagonista el van descobrir en
una manifestació de pagesos. En general la
gent estava molt animada a participar en
el càsting. Venien famílies senceres. Però
els pagesos ens costaven molt, perquè ens
deien que ells a l’estiu treballaven i que no
els molestéssim. Per això va ser un dels
personatges que més ens van costar de
descobrir. Vam haver de continuar buscant
durant bastant de temps. Al final vam anar
a una manifestació per reclamar un preu
just per a la fruita. Va ser allà on vam descobrir
la persona que interpreta el Quimet.
En realitat, ens va dir uns quants nos, però
al final el vam acabar convencent.
—S’ha posat molt èmfasi que el film
sigui rodat en català. Us ha sorprès que
la gent trobi estrany que no sigui en
castellà?
—No tenia sentit rodar aquesta pel·lícula
en castellà. En cap moment no va ser sobre
la taula. El film retrata una zona molt
concreta, havia de ser amb el seu parlar.
Cada pel·lícula et demana unes coses, i
aquesta demanava fer-la amb gent d’allà
i amb el seu llenguatge.
—Abans de l’estrena, hi ha molta gent
que ja l’ha fet seu sense ni haver-lo vist.
—La veritat és que m’ha sorprès que la
gent la faci tan seva, però crec que en
part és una cosa que genera la pel·lícula.
Sempre teníem la intenció de retratar
una família, i que quan la gent entrés el
cinema tingués la sensació que en formava
part. En realitat, per això la vam
rodar així. Buscàvem això.
—Però això passa fins i tot abans de
veure-la. Suposo que en part és per haver
aconseguit una fita històrica per
al català. La gent se’n sent orgullosa
d’alguna manera.
—Amb les bones notícies, acostumen a
passar aquestes coses. A més, és una bona
notícia per a un territori que acostuma a
sortir als mitjans per males notícies. Si es
parla de Lleida és per gelades, pedregades,
temporers... I, de sobte, posar-ho al mapa
des d’un punt de vista positiu, que valora
allò que fan, és una cosa que agraeixen molt.
—Ahir, per això, ja hi havia les primeres
crítiques. Hi ha molta gent que no entén
que la pel·lícula s’hagi de subtitular al
castellà a Catalunya.