I si Rússia ataca Finlàndia?

25
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
TXELL PARTAL
La pandèmia ens ha canviat com a
societat? Ens hem tornat més individualistes?
Hem construït una
societat on tot s’hi val? En parlem
amb la sociòloga Cristina Sánchez
Miret, molt crítica amb el sistema actual.
“La por és la manera més ràpida
de canviar els usos i costums. Ho han
aconseguit. Cada vegada ens assemblem
més a una dictadura; sembla que només
hi pugui haver un pensament.” Per ella,
en tot plegat hi ha tingut un paper clau la
pandèmia. “Ha quedat com un sentiment
de desprotecció general que fa que tot
sigui possible i permès per a la nostra
supervivència. La sensació de desgavell
i arbitrarietat és molt forta.” Malgrat
tot, vol afegir-hi un toc d’optimisme.
No tot és horrorós: “Quan un sistema
va tan malament no té més remei que
millorar. Al final es destrueix ell mateix.
I, per tant, això també és una bona oportunitat.
Esperem que hi hagi un revulsiu
i les coses canviïn.”
—La pandèmia ha canviat la societat
més que no ens pensàvem?
—Ens ha afectat molt. Hi ha hagut un
canvi d’hàbits i sobretot un canvi de valors.
El pitjor, per mi, és la desconfiança
vers els altres. Aquest és el canvi pitjor.
—Molta gent ara pensa que els altres
actuen amb mala intenció?
—Les autoritats administratives hi han
jugat d’una manera molt inconscient, i
han deixat que circulés el missatge que
el problema era la gent i no el virus. El
problema era el comportament de la gent.
Eren els joves o els que no es vacunaven,
per exemple. És una gran irresponsabilitat
posar l’èmfasi en el fet que les persones
són el problema. Em sembla molt perillós,
en una societat que ha de construir vincles
entre les diferències, i no pas distàncies.
—I aquesta desconfiança s’ha traslladat
a uns altres àmbits que no tenen res a
veure amb la pandèmia?
—Sí, és general. S’ha traslladat a molts
àmbits. Ha quedat com un sentiment
de desprotecció general que fa que tot
sigui possible i permès per a la nostra
supervivència. Ara es diu, per exemple:
la màscara no s’ha de portar, i molta
gent diu que se la posa per si de cas, tot
i que realment és molt qüestionat que
la màscara sigui efectiva al 100%. Hi ha
una manca de reflexió sobre els perjudicis
que ha originat portar la màscara.
Hi ha problemes físics, però també psicològics
i emocionals. Veiem que com
molts adolescents continuen portant la
màscara perquè s’hi han acostumat i els
és més còmode amagar qui són. Els ajuda
a donar una imatge diferent de la real. És
demolidor.
—Ara ha començat una nova etapa de la
pandèmia. S’ha dit adeu a les restriccions
i les màscares. Hi ha com una barreja
d’eufòria d’una certa gent i por d’alguns
altres... Com es gestiona aquesta societat
que viu en dos pols tan diferenciats?
—És complicat. Ara sembla que ja no hi
hagi virus, perquè la guerra ha passat a
primer pla. Tenim una societat molt poc
reflexiva i alhora molt poc coherent. I
això causa angoixa. Molta gent pensa:
“Fins ara només parlàvem de virus i ara
ja està? Podem anar a treballar tenint
la covid i tot!” La sensació de desgavell
i arbitrarietat és molt forta. I fins i tot
d’irresponsabilitat.
—Costa d’entendre el canvi?
—Jo era molt contrària a tot allò que es
feia abans. No entenia que s’hagués de
dir cada dia quants morts i infectats hi
havia. No em semblaven prou fiables, i
només servien per a espantar. Però no
Ara sembla que ja no hi
hagi virus, perquè la guerra
ha passat a primer pla.
Tenim una societat molt
poc reflexiva i alhora molt
poc coherent. I això causa
angoixa