I si Rússia ataca Finlàndia?

62
vilaweb.cat
Divendres, 29 d’abril de 2022
ANÀLISI
primer deure d’un estat és
protegir-se, i aquí vivim molt
bé i els costs que tindria la
independència és de fanàtics
voler-los pagar. Sota aquesta
premissa es desplega tota la
resta. Si la Moncloa pot fer
servir Pegasus per justificar
que és lícita qualsevol acció
que emprengui per a frenar
l’independentisme, ho fa. Per
què no ho hauria de fer? Cap
polític independentista no
ha procurat d’oferir un relat
alternatiu que topi amb la
idea de l’estat que es defensa,
perquè han adoptat el relat de
la part de l’estat que fa veure
que no ho és.
Robles s’aprofita d’una literatura
del poder que confon
–expressament– el fet que
un estat tingui el monopoli
de la força amb l’ús que una
democràcia pot fer d’aquesta
força. És clar que un estat és
qui té el monopoli de la força
en un territori concret: és qui
té darrere les lleis, l’exèrcit
i la policia. Però el sistema
democràtic europeu, i els mecanismes
de justícia internacionals,
mal que estiguin
afeblits, marquen encara els
límits entre allò que poden fer
els estats i allò que no han de
fer les democràcies. No és pas
un detall menor que el reportatge
de The New Yorker amb
què va esclatar tot es digui
“Com espien les democràcies”,
i no pas “Com espien els
estats”. Ni tampoc fou una
simple trivialitat que Robles
digués que no coneixia un dels
mitjans més prestigiosos del
món. Era un esgarip, un esgarip
per la contradicció entre
el codi moral de la revista i el
que Espanya fa servir contra
Catalunya.
Si volguessin fer prosperar
la causa, Esquerra, Junts i la
CUP haurien posat tots els esforços
a convertir Espanya en
un problema europeu, perquè
Pegasus, com l’exili, demostra
que Madrid només pot
reprimir l’independentisme
si s’alinea amb els estats del
món que menys garanteixen
els drets democràtics. Però
això, és clar, significaria atiar
un conflicte que ells també
volen defugir. L’independentisme
no pot reaccionar com
un bel astorat davant la Pasqua
quan es consolidi la versió
que aquests espionatges tenien
aval judicial –una versió
que de moment ha explicat
El País amb una exclusiva en
què, ves per on, es remet a
fonts pròximes al CNI. L’estat
espanyol farà tot allò que
calgui, i ho justificarà quan
calgui, perquè és al seu abast.
La diferència la determinarà
l’independentisme si és capaç
d’allunyar Espanya dels estàndards
democràtics. I això
es fa essent fort i confrontant.
La invasió d’Ucraïna és un
punt d’inflexió. Si el control
democràtic ja era ben pobre
a Brussel·les, incapaç de contenir
els excessos de Polònia i
d’Hongria, encara ho serà més
ara que la nova guerra freda
anirà prenent cos. El món
avança cap a una conflictivitat
com més va més descarnada.
Això ens porta a una cruïlla: o
Si volguessin fer prosperar la causa,
Esquerra, Junts i la CUP haurien posat
tots els esforços a convertir Espanya
en un problema europeu
arriba abans un enfortiment
de la democràcia, per mitjà
del qual l’autodeterminació
faci forat, o arriba abans la
consolidació del model hongarès,
en què la democràcia
ja no té força contra la jungla
de la subsistència material.
Aquesta segona hipòtesi, que
és la probable, fa que tot depengui
de com n’estigui, de
derruït, l’independentisme
quan ja s’hagi quedat sol davant
el món.