SANTES CREUS - Tinet

L'ESRIRITU ALIAT CISTERCENCA
Podem, ara ja, després d'haver parlat del primer Cister, encetar, ni que sigui
ràpidament, l'estudi dels principals espirituals cistercencs, "els gran doctors del
Cister", com els anomena el pare Edmon Mikkers, 17 en el seu enganyós estudi
on només dedica les dues primeres columnes a sant Robert, malgrat el títol.
L'autor nota en primer lloc que, en el segle d'or cistercenc -^o és, paradoxalment,
de 1098 a 1250, un segle i mig doncs, ben bé—, predomina llargament
la literatura pròpiament espiritual, és a dir, ascètica i mística, que tracta explícitament
de la teoria i la pràctica de la vida espiritual. En les èpoques posteriors, la substitueix
en bona part la literatura teològica, com a testimoni de la pròpia vida monàstica
o bé de les activitats pastorals o d'ensenyament dels monjos. Es dóna, a més,
la literatura homilètica; primer, la dels manuscrits generalment inèdits amb les
homilies comunitàries dels abats als seus monjos, i, segon, la literatura impresa
dedicada als fidels. Cal citar igualment la literatura biogràfica o hagiogràfica de
les legenda i dels exemples i miracles, on, a voltes, més que no pas la historicitat
estricta hom cerca l'exemplaritat dels sants monjos estudiats o els elements
d'espiritualitat cjue es troben en llurs vides.
I, finalment, bé que poc freqüent, la poesia. A més de personalitats conegudes,
com Melinand de Froidmont o Folc de Tolosa del Llenguadoc, cal esmentar
aquí dos trobadors provençals, que van ingressar respectivament el 1194 i el 1196,
curiosament, tots dos al monestir cistercenc de Dalon: Ventadorn —Vantadour—
"le Courtois" (i penseu en "l'amor cortès"), i Bernat de Born.
Tots els autors cistercencs d'espiritualitat (en la mesura que siguin fidels
a l'espiritualitat purament cistercenca —pensem, p.e., en el cas aberrant del
mil·lenarisme joaquimita—) mostren, com a principals elements del seu esperit:
1. El culte de la Regla de sant Benet (i cf. EP 3, 5; 12, 45; 13, 2; 14; 17, 12,
etc; i ja des del mateix pròleg).
2. L'amor i la recerca de la soledat, de Y'heremum, com a quadre on cal dur
a terme, viure, la Regla (així, a EP, cap. 3, 15 i 179, soledat que ha de
servir a la quies monàstica, el repòs contemplatiu del monjo (vegeu EP
II, 4; i 14, 5 i 9).
3. L'amor del Crist, per tal d'ésser "pobres amb el Crist pobre" (EP 12, 8; 15,
9 i cap. 16 i 17).
Són elements que podem trobar igualment a VExordium Cistercii, on el
propositum dels fundadors comporta la distància respecte del món, la pobresa,
l'observança regular, i el culte a la solitud; mentre que a la Carta de Caritat, hom
insisteix en la unitat, "Charta caritatis et unanimitatis", del mateix ideal monàstic:
la caritat és constitutiva de la unitat entre germans.
Mikkers considera quatre períodes per a l'espiritualitat del Cister:
1. 1098-1250, amb el Cister primitiu, els grans doctors, que coincideixen amb
els que Dom Le Bail anomenava "els quatre evangelistes del Cister" (Bernat,
17. E. MIKKERS, "Robert de Molesmes (saint)", DS, XIII (1989), col. 736-814,
SANTES CREUS (2002) 25-34 29