OncoGuia del consell i assessorament genètics en el càncer hereditari

l'obtenció de les dades, com per ala seva utilització i conservació. En aquesta línia recordaque les dades genètiques no poden utilitzar-se per a una finalitat diferent que siguiincompatible amb el consentiment original, a menys que el dret intern disposi que lautilització proposada respon a motius d'interès públic. La declaració també tracta sobre lescaracterístiques que ha de tenir el dret a ser informat i reconeix igualment (de la mateixamanera que insisteix la Comissió Europea) el dret a no ser informat.En l'àmbit jurídic estatal i català, la mateixa Constitució inclou elements en els qualsl'assessorament i la informació genètica poden ser emmarcats. El tractament de lainformació genètica posa en joc diversos dels diferents drets fonamentals de la Constitució,entre ells, el dret a la intimitat, el dret a la llibertat i al lliure desenvolupament de lapersonalitat, el dret a la dignitat i a la integritat de les persones (dignitat entesaindividualment i també col·lectivament), i el principi d'igualtat d'oportunitats.L’assessorament genètic, especialment quan es tracta d'estudis predictius, actua com a einade prevenció i en aquest sentit la Constitució encomana als poders públics vertebrar la salutpública a través de les mesures preventives. L'assessorament genètic es contempla dins delcatàleg de prestacions sanitàries del Sistema Nacional de Salut. Referències indirectesapareixen també a la Llei sobre tècniques de reproducció assistida i a la Llei d'utilitzaciód'embrions, fetus i teixits. La Llei de protecció de dades dóna àmplia cobertura jurídica a laprotecció de les dades genètiques identificables. Els drets a la informació i la regulació delprocés de consentiment informat tenen referència a la Llei general de sanitat, en part tambéen el Reial decret 223/2004, on es regulen els assajos clínics, i a la Llei catalana 21/2000,sobre els drets d'informació concernents a la salut i a l'autonomia del pacient i ladocumentació clínica (versió estatal 41/2002). Les lleis estableixen el deure d'informar demanera adequada i comprensible als ciutadans sobre els aspectes de la seva salut i de lanecessitat d'obtenir el consentiment.En el marc jurídic estatal hi ha llacunes amb relació a l'ús de mostres biològiques humanes,malgrat que remet als drets fonamentals de la persona i als postulats ètics de labiomedicina. En qualsevol cas, en no existir una regulació específica en el dret espanyol,resulten d'aplicació les normes obtingudes en les lleis 21/2000 i 41/2002, que estableixen elsprincipis bàsics del consentiment lliure i voluntari i el respecte a la intimitat del pacient i elcaràcter confidencial de les dades referents a la seva salut. Per a les mostres identificables,la normativa actual és bastant explícita. Tant la Declaració de la UNESCO com el Comitè deMinistres del Consell d'Europa en la recomanació 5/1997 tracten les definicions del concepted'individu identificable. Però no hi ha una normativa explícita sobre la gestió de mostresbiològiques humanes no identificables o anonimitzades. En aquest sentit, cal remarcar quediferents recomanacions internacionals, on cal incloure The Future Directions of HumanGenome Research in Europe i també la Human Genome Organization, indiquen que ambindependència de la titularitat dels bancs de mostres i de si reben o no les mostresdissociades (no identificables) s'han de sotmetre a avaluació externa per comitès d'ètica ique un organisme públic hauria de poder efectuar inspeccions especialment relacionadesamb el manteniment de la confidencialitat, l'existència de consentiments informats i sobre elcompliment dels principis ètics, legals i socials sobre la utilització de mostres biològiqueshumanes. El Comitè de Bioètica de Catalunya ha elaborat un Informe sobre els ProblemesÈtics en l'emmagatzematge i utilització de mostres biològiques on es recullen la majoria72