Montserrat pam a pam

ROCA DE LES ONZE (351)
Una de les roques grosses d'aquest sector, té grans parets per
la canal deis Arítjols i per la part E. es troba la impressionant
paret deis Diables. El seu cim constitueix precisament el final
de les vies que solquen la paret deis Diables.
Des del coll que la uneix amb la roca 357 no té cap dificultat,
ja que amb una curta grimpada s'hi puja; el seu cim és Ilarg i
planer, fins arribar a la part N., lloc més altívol (1.126 metres
sobre el nivell del mar).
ROCA 391
Pertany al mateix serrat de les Onze i és la d'accés més com
plicat. Cal situar-se dalt la roca de les Onze (351) i instaHar un
«rappel» d'un centenar de metres, i descendir després fins al
seu peu, que no és res més que un contrafort d'aquest serrat.
El lloc on acaba el Ilarg peró fácil «rappel» és on desemboca la
via G. A. M. de la paret deis Diablas. El retorn és fácil, de III
escás, fora de la superació del desplom final sota del cim de
la roca de les Onze. Les cordes del «rappel» serveixen per a
enfilar-se sense maldecaps.
PARET DELS DIABLES
Adossada a la part E. de la roca de les Onze, a causa de la seva
gran espectacularitat i la seva alçada impressionants, avui, des
prés d'haver estat gairebé abandonada des que s'hi féu la 1.°
ascensió, es troba constantment assetjada pels escaladors d'a
questa activa generació deis 70, que hi han obert ja set vies.
Durant molt de temps, per als qui s'hi fixaren, tenia quelcom
de mite, fins que els escaladors sabadellencs hi obriren una
via, mig entaforada per les canals del díedre que anomenen
avui «Plátan». Aquesta via, oberta per socis del C. E. S., la dedi
caren al seu president Creus peró novament ha quedat anome
nada com a via C. E. S. (encara que hi hagi qui, equivocadament,
encara l'anomena T. I. M.).
232