Carrer - Favb

CARRER114 novembre 2009 dossiER 42
o és per casualitat que Lluís
N Vila, president de l’Associació
de Veïns Font d’en Fargues,
hagi escollit Can Fargues quan pensa
en la Barcelona dels barris. Després de
deu anys de lluita veïnal, la Plataforma
Salvem Can Fargas ha aconseguit
que la masia passi a ser propietat de
l’Ajuntament, una lluita que els ha fet
mereixedors de la Medalla d’Honor de
Barcelona, que rebran el proper tres de
desembre. Però Vila té les idees molt
clares quan afirma que “allò important
no és la medalla que, ja veus, de
vegades es dóna a gent com el Millet.
Allò important és la il·lusió d’haver
entrat a Can Fargues i pensar que s’ha
pogut salvar la masia.” Té un significat
especial “perquè va ser aquella primera
petita bola de neu que arrossega altres
boletes i acaba essent una allau. Ens
ha costat dues demandes judicials i ha
estat dur, però al final s’ha aconseguit.”
Vila recorda la lluita contra Franco de
la seva generació i diu que “teníem la
il·lusió d’un món millor, que les coses
podien canviar, i identificàvem amb el
lluís vilA
av font d’en fargues
“La principal lluita
pendent és que tothom
entengui que casa seva
comença al carrer”
franquisme tots els mals. Després ha
estat el desencís de veure que amb la
democràcia, que evidentment sempre
serà molt millor que una dictadura,
alguns que arriben a ser càrrecs es
pensen que són els gerents i no els
servidors del poble. Hi ha molts aspectes
negatius que no hem pogut canviar.” Vila
parla convençut i apassionat de la seva
tasca durant tots aquests anys. “M’he
sentit part d’un col·lectiu i creiem que
ens hem de preocupar del barri perquè
casa meva no comença a la porta del
meu pis, com molts creuen. Casa meva
és el carrer, el barri, la ciutat, Catalunya
i el món”, afirma. No es mostra tan
positiu quan parla de les generacions
futures: “Ho veig difícil perquè ho han
tingut molt fàcil i els han dit que havien
de viure per passar-s’ho bé, no han
vist aquesta necessitat de lluita. Però
tampoc sóc un il·lús i sé que les coses
no canviaran d’avui per demà”. Malgrat
tot, no perd l’esperança i pensa que la
lluita veïnal és molt necessària si s’entén
com la idea de dinamitzar la societat
civil, “no un trampolí per arribar enlloc.
Dels que lluitàvem a l’època franquista
molts ens vam apartar quan van venir
els escaladors a ocupar càrrecs. Jo, com
que no em vull morir sent el més ric del
cementiri... Jo, un minut abans de morir
vull pensar: No has aconseguit res però
has lluitat per intentar aconseguir-ho.
Això ja serà suficient”.
Text: isAbEl REy
Foto:
mAnEl sAlA “ulls”