CARRER114 novembre 2009 publiCitAt 54
CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 55 Quan les dones van conquerir mig cel Fa quaranta anys els homes i les dones que van crear les primeres associacions veïnals a la fi del franquisme van haver de reinventar les pràctiques democràtiques que el règim havia abolit. Però, en el cas de les dones, a més a més ens vam haver de reinventar a nosaltres mateixes EvA FERNàNdEz presidenta de la favb Les associacions veïnals, les vocalies de dones, els espais generats dins del moviment feminista, van ser escenaris clau d’aquest procés d’emancipació. L’aportació cabdal de les dones al moviment veïnal és encara una història no visibilitzada ni reconeguda. Però és essencial la seva recuperació. Les dones dels anys setanta no teníem referents en la història associativa d’altres dones de les generacions anteriors i vam haver de reconstruir-los a partir de les experiències d’abans de la guerra civil. La història dels moviments de dones durant el franquisme i la transició, les seves resistències, les seves estratègies, ens han d’ajudar a reconstruir referents i genealogies de rebel·lia femenina. Dones al moviment veïnal La vida de les dones en els barris de la perifèria, sorgits dels moviments migratoris del “desarrollismo” dels anys 50, era extremadament dura. Moltes d’elles treballaven en fàbriques, en el servei domèstic, havien de recórrer grans distàncies per anar a treballar i quan tornaven a casa encara els quedava fer feines com anar a cercar aigua a la font, desplaçar-se a comprar a barris propers o altres zones de la barriada i afrontar les tasques domèstiques. En aquestes condicions, les primeres lluites veïnals són pels temes bàsics, una escola, un semàfor, un centre de salut i les dones hi tenen un protagonisme clau. Existeix un contrast entre la presència de les dones a les associacions veïnals i la seva baixa visibilitat, com existeix una contradicció entre la presència massiva a les mobilitzacions i la baixa representació en els llocs de decisió de les associacions veïnals i en els càrrecs públics. Aquesta invisibilitat s’ha d’interpretar en clau de relacions de gènere. La manca de reconeixement del treball dut a terme per les dones, la seva dedicació a tasques d’infraestructura i de manteniment (tresoreres, secretàries) o bé a les vocalies més centrades en les reivindicacions de serveis a les persones (escoles, escoles bressol, sanitat, etc), es deu a les estructures androcèntriques que suposen una divisió del treball i a la divisió dels espais entre públics (per als homes) i privats (per a les dones). Una dicotomia que el moviment feminista dels anys setanta va afrontar radicalment al crit de “allò personal és polític”. El paper de les dones en la cura a les persones permet comprendre la sensibilitat a l’hora de detectar aquelles mancances que tenien a veure amb els problemes de la vida quotidiana de les persones i també com, en fer servir els itineraris habituals de la cura pel barri, generaven xarxes. Tasques com la recollida de signatures o donar publicitat a les convocatòri- lLes vocalies de dones van ocupar a la transició un espai clau entre els moviments feminista i veïnal es es podien dur a terme mentre es passava pel mercat o s’acompanyava els infants a l’escola. Això no exclou que moltes dones participessin en accions radicals com les manifestacions, els talls sistemàtics de carrers per a reivindicar semàfors, el segrest d’autobusos o les ocupacions i tancaments. En moltes ocasions aquestes accions estaven protagonitzades gairebé en exclusiva per les dones. Quan el 1979, amb les primeres eleccions democràtiques, va haver una forta cooptació de quadres (majoritàri- ament de quadres masculins), les associacions van perdre efectius claus i es considera l’inici de l’etapa de la crisi que es perllonga fins a finals dels vuitanta. Aleshores moltes associacions van romandre obertes gràcies a un nucli d’activistes homes i de la tasca fonamental de les dones. Tant és així que algú, de forma una mica agosarada, va afirmar que el moviment veïnal era un matriarcat. Vocalies de dones El franquisme va dur a terme una acció sistemàtica d’involució, en relació a la República, respecte dels drets de tota mena. La declaració de 1975 com Any Internacional de la Dona per Nacions Unides va donar l’ocasió perquè organitzacions de dones com les agrupades al Movimiento Democrático de Mujeres o a algunes Asso- ciacions de Mestresses de Casa de caràcter progressista, junt amb organitzacions incipients del moviment feminista, plantegessin el debat sobre els drets de les dones. Quan el maig de 1976 es duen a terme a Barcelona les Jornades Catalanes de la Dona, ja hi havia vocalies de dones treballant com a tals a diverses entitats veïnals. Sota diverses denominacions, vinti-sis col·lectius de dones vinculats a associacions veïnals de Barcelona van participar a les Jornades. Les vocalies de dones van ocupar un espai clau en la intersecció entre dos dels grans moviments de la transició, el moviment feminista, que formava part de la Coordinadora Feminista, i el moviment veïnal. Sovint van rebre crítiques del primer en no ser considerades prou feministes per pertànyer a una organització mixta i defensar reformes vinculades al paper tradicional com a cuidadores. També van tenir friccions amb el moviment veïnal pel fet de defensar un model de vocalies formades exclusivament per dones i amb un funcionament autònom, amb una agenda pròpia (que donava prioritat als equipaments i serveis als barris) i una agenda compartida amb el moviment feminista i no sempre coincident amb la de les associacions veïnals. En aquests conflictes es van combinar tant elements de gènere com el model de trànsit cap a una societat democràtica que cada partit defensava. En ocasions el conflicte es va saldar amb la sortida de la vocalia de l’associació de veïns per formar una entitat pròpia. Les campanyes que va dur a terme el moviment feminista i que van ser també assumides per les vocalies van ser nombroses i s’articulaven sobre dos eixos: la recuperació de drets democràtics i la sexualitat, per tant el dret al propi cos. Entre les campanyes de recuperació de drets democràtics que corresponen a la primera etapa i en les quals les vocalies hi van jugar un paper molt actiu, trobem les campanyes per la despenalització de l’adulteri, pel divorci o de l’amnistia per a les dones. L’amnistia va permetre la sortida de la presó de les dones i els homes detinguts per raons polítiques, però el moviment feminista anava més enllà i reclamava que també sortissin les dones condemnades per delictes específics de la dona: adulteri, avortament o prostitució. La sexualitat va agafar de seguida una posició central en la vida dels grups de la Coordinadora i en l’agenda de les vocalies. De les diverses reivindicacions vinculades a la defensa del dret al propi cos, dues mereixen una consideració especial: la campanya pels centres de plànning i la que reivindicava el dret a l’avortament lliure i gratuït. El treball de les vocalies, com el de la resta dels grups de la Coordinadora Feminista, va suposar un debat tan en profunditat sobre la sexualitat, una revisió de les pràctiques i dels sentiments, de les relacions i de la construcció del propi desig, que en molts aspectes podríem dir que les dones es van reconèixer i es van reinventar collectivament. Les vocalies de dones van dur a terme, en un context on l’avortament era il·legal, permanències en què es donaven adreces de llocs on anar a avortar. Cada setmana s’aplegaven quaranta, seixanta dones que havien d’anar a Londres, Amsterdam o Avinyó. Aquesta va ser una de les més genuïnes pràctiques de desobediència civil que formen part de la història feminista i veïnal.