Carrer - Favb

CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 49
Anticapitalisme
a peu de carrer
Les lluites veïnals
també es poden
analitzar des del
punt de vista de la
seva presència com
a factor equilibrant
del paper que juguen
els poderosos sobre
l’organització de la
vida social
AlbERt RECIo
Professor d’economia
i vicePresident de la favb
Hi ha moltes formes d’analitzar les
lluites veïnals: com un moviment
per promoure la participació i la
ciutadania, com un moviment democràtic,
com un moviment generador
d’identitat local... Totes són
significatives i reflecteixen part
d’una realitat complexa i plural. En
aquestes línies proposem d’aproximar-nos-hi
amb una altra mirada:
la d’una lluita orientada a frenar i
transformar el poder que té el capital
sobre l’organització social.
Moltes de les lluites veïnals han
estat, també, moviments amb contingut
anticapitalista en el sentit
que han impulsat projectes i demandes
que tenen com objectiu
alterar el model social que resulta
dominant allà on el mercat capitalista
funciona sense traves. Un rastre
que es pot seguir en moltes de
les lluites veïnals.
Lluita contra l’especulació
La via més directa d’aquest enfrontament
d’interessos ha estat
la lluita contra l’especulació i en
defensa de l’espai públic. El negoci
immobiliari és la forma més simple
de capitalisme urbà. Un model que,
com sabem, és particularment important
al nostre país i a la nostra
ciutat. L’origen de moltes fortunes
a la Barcelona de tots els temps.
Particularment, a la Barcelona de
Porcioles de la qual neix l’actual
moviment veïnal. Una ciutat pensada
només a mida dels promotors
i on la mobilització popular va ser
clau en dos aspectes: obtenir terreny
per a equipaments i espais
verds (Barcelona és, desprès de
París, la ciutat europea amb més
alta densitat de població) i salvar
alguns edificis singulars que estaven
en tràmit de convertir-se en
blocs edificats. Alguna de les lluites
més importants a molts barris,
les que sovint van donar força al
moviment, han tingut aquest eix
d’acció: la casa Golferics, l’Alchemika,
les mil i una lluites per zones
verdes fins arribar a les mobilitzacions
recents per Can Ricart, contra
la requalificació del Camp Nou
o la demanda de més equipaments
a l’eix Sagrera-Sant Andreu. Cada
cop que es dóna una reivindicació
d’aquesta mena, l’objectiu és passar
sòl (o edificis) per al lucre privat
i destinar-los a fins públics. Moltes
de les victòries que s’inclouen en
l’exposició dels quaranta anys te-
nen a veure amb aquesta qüestió.
No sempre hem guanyat (i potser
sovint els promotors han estat
massa ben recompensats per renunciar
als seus projectes), però
sens dubte l’espai urbà de la ciutat
hauria estat diferent si el capital
immobiliari no hagués estat impugnat
en molts dels seus projectes.
Hi ha un camp, però, on aquesta
lluita contra l’especulació ha estat
menys reeixida. En el tema de
l’habitatge, del seu preu, del seu
model de tinença, el resultat ha
estat minso. Potser perquè mentre
que és fàcil mobilitzar la gent per
defensar un territori per a ús públic,
seguim veient l’habitatge com
lL’efecte més important
del moviment ciutadà
de la transició ha estat
colocar els drets socials
a l’agenda política
un bé mercantil “normal”. I potser
també perquè en molts barris han
predominat prejudicis contra l’habitatge
públic, presentats sovint
com a guetos indesitjables. La lluita
contra l’assetjament immobiliari
és, en canvi, una iniciativa que
comença a quallar.
Costos socials de les empreses
Un segon camp d’enfrontament ha
estat orientat a reduir o eliminar
els costos socials generats per les
empreses. L’objectiu de la rendibilitat
sovint passa per ignorar els
costos socials que genera la seva
activitat en formes diverses: contaminació
de tota mena, malalties
professionals, ocupació de l’espai
públic, etc. Una part de les respostes
veïnals ha anat a eliminar
aquests costos socials.
Sens dubte aquí hi podem situar
un ampli ventall d’experiències,
d’importància diversa. Els primers
anys van sovintejar lluites contra
la contaminació que generaven
determinades fàbriques (el mateix
Ateneu Popular de Nou Barris
té el seu origen en la lluita contra
una planta asfàltica contaminant),
si bé el procés de desindustrialització
que ha experimentat la ciutat
ha reduït molt la importància
d’aquestes qüestions. S’ha mantingut,
però, una intensa activitat reivindicativa
davant de les molèsties
causades per petites empreses de
serveis (bars, discoteques, tallers)
que, també a petita escala, generen
costos socials d’aquesta mena.
És, però, una qüestió que mai
no acaba de desaparèixer. És per
exemple l’element central de la
lluita contra les antenes de telefonia
mòbil present en diversos barris
de la ciutat. Una lluita on, a part
dels possibles efectes per a la salut
que puguin generar les antenes, estem
descobrint els impactes que té
per a l’estructura d’alguns edificis
i, sobretot, la prepotència de les
empreses del sector, una actuació
que posa en perill el bé públic de la
igualtat davant la llei. De la mateixa
forma que les reaccions davant
dels impactes negatius que genera
el turisme en algunes zones (sorolls,
aglomeració, desertització dels serveis
de proximitat...) ens pot conduir
a generar propostes orientades a
limitar aquests efectes. Quasi sempre
que regulem, retallem beneficis
i millorem el benestar social.
En alguns casos, la lluita contra
els costos socials conté a la vegada
propostes de model alternatiu.
Aquest és el cas de la constant
demanda, a la vegada, de polítiques
de pacificació del trànsit
(semàfors, dissenys urbanístics
de carrers...) i de promoció del
transport col·lectiu. O és també
el cas de la lluita de l’aigua, on el
replantejament del sistema impositiu
va posar en la pista de les polítiques
d’estalvi dels consums. No
es tracta ni de propostes acabades
ni, sovint, exemptes de contradiccions
(especialment en el cas del
cotxe), però que en bona mesura
apunten a formes diferents d’organitzar
la vida social.
Demanda de drets socials
La tercera via és la demanda de
drets socials. De provisions públiques
de béns i serveis que no passen
pel mercat, que obtenim com a
ciutadans. Encara que insuficient,
l’expansió d’aquests drets ha estat
important si la comparem amb la
que hi havia 40 anys enrere. Espanya
era un país quasi sense impostos
i sense drets. Possiblement,
l’efecte històric més important del
moviment ciutadà de la transició va
ser situar l’esfera dels drets socials
bàsics (sanitat, ensenyament...) en
l’agenda política. I hem seguit insistint
en l’ampliació de drets i en
la defensa de la provisió pública.
Perquè l’experiència mostra que
allà on no hi ha drets socials universals,
no hi ha ciutadania possible. I
que la gestió privada genera sovint
efectes d’exclusió social. Quan els
estudiosos de fora estudien el nostre
país, una de les coses que més
xoca és l’expansió que ha tingut el
sector públic en anys de predomini
del neoliberalisme. Aquesta evolu-
lEl moviment veïnal
ha aconseguit que
persones amb poc
poder social puguin
crear organització
ció contradictòria no hauria estat
possible sense l’existència d’una
sostinguda mobilització social en
demanda de drets. I el moviment
veïnal ha jugat sovint un paper
central en aquesta iniciativa.
Persones amb poc poder social
Hi ha, per últim, una dimensió que
no s’ha de passar per alt. A banda
de les reivindicacions, el moviment
veïnal ha fet una altra cosa més
important. Ha ajudat a convertir
persones sense drets i sense reconeixement
d’agents públics (“les
productores i amas de casa” del
franquisme) en persones amb protagonisme
social, amb capacitat
d’autoorganització, de producció
cultural autònoma.
El moviment veïnal ha estat, i segueix
sent, el moviment de persones
amb poc poder social. No és casualitat
que en els inicis les lluites emblemàtiques
es donessin a zones com
Nou Barris, el Carmel, el Casc Antic,
la Zona Franca... llocs on viu molta
gent sense recursos per satisfer les
seves necessitats per via mercantil.
I que en la seva lluita ha estat capaç
de crear organització i teixit social.
Tot el contrari del model que ens
volen imposar des de l’insistent discurs
publicitari de la competitivitat,
l’individualisme i l’anomia social.
Generar societat és l’única possibilitat
que tenim per construir un món
més desitjable i just.