Carrer - Favb

CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 58
Com ens ho fem, va?
Les relacions entre moviments socials,
alternativitat sociopolítica i moviment veïnal
traginen encara per camins inexplorats,
acumulant experiències concretes passades,
vàlides i validades, però passant també per
desconnexions múltiples massa sovintejades
DAvID FERNáNDEz
periodista
Aquesta constatació és, alhora, una
bona notícia i un debat irresolt, que
arrossega un cert deix d’ineficiència
en les lluites socials barrejat
amb certes dificultats insondables
de generar sinergies de complicitat
i suport mutu entre les dissidències
que es donen a la ciutat.
Potser aquesta mancança i
aquesta debilitat la podria resoldre
el temps polític que vivim, qui sap.
Perquè s’albira avui -en un context
de desencís, desencant i decepció
social- com una potencialitat més
que necessària, com una aposta
per una repolitització urgent de
la res pública i com una saba nova
per dinamitzar noves xarxes socials
nascudes del malestar, del desconcert
i de l’emergència de noves i
velles necessitats socials. Xarxes
que podrien aplegar de nou interessos
col·lectius, pràctiques consensuades
i projectes comuns.
El fons és clar, però les formes
són encara variables i incertes. En
un moment on la ciutat, i el dret a
una ciutat on capiguem totes i tots,
sembla entrar en un bucle regressiu,
en una nova espiral de petites
lluites concretes, sovint aïllades i,
tanmateix, amb massa denominadors
comuns.
¿On són els anomenats “moviments
socials” avui, i amb quin grau
d’implicació, en la tupinada del
‘Barça’, en la polèmica teledirigida
a l’entorn del Baluard del Raval, en
la persecució obscena de les treballadors
sexuals del Raval? ¿Què ens
ha fallat els darrers anys per treure
el múscul social d’un teixit associatiu
que, encara que es presenti
oficialment fragilitzat, minimitzat i
silenciat, existeix encara?
D’una part del darrer cicle de
lluites a Barcelona, particularment
de les experiències dels anomenats
moviments socials alternatius
(okupació, insubmissió, feminisme
autònom, contrainformació, economia
social, entre d’altres) que
van apostar fort per una vindicada
i motivada opció outsider, han quedat
també xarxes, inquietuds, projectes
i potencials. Però ¿com en
fem una bona coctelera que no ens
dispersi? És a dir, ¿què construïm? ¿I
com? ¿Xarxa entreteixida de dissi-
dències per l’altra ciutat possible o
compartiments estancs aïllats? ¿Qui
o què ens aïlla? ¿Ens autoaïllem? Un
diria que, en la deriva italiana que
per moments sembla dur-nos cap
a l’òpera bufa de la democràcia
berlusconiana, allò que més cal
ara és respecte i seguir creient i
insistint en nosaltres mateixes.
En l’anonimat de la col·lectivitat.
Centenars de veïnes i veïns encara
reivindiquen amb tossuderia
aquesta condició i segueixen obrint
portes i balcons per poder modificar
i transformar les condicions de
les nostres vides quotidianes. Si
mirem enrere, per mirar endavant,
allà rau l’esperança. On ha arrelat
sempre: en nosaltres mateixes.
40 anys acumulats després tornen
a demostrar, com a memòria
d’un futur anterior, que les coses
poden ser diferents. Que hi ha hagut
derrotes i victòries. Al passat li
calen portes i finestres obertes per
revisitar-lo i aprendre o correm el
risc d’estancar-nos. Al futur també.
Enmig, experiències recents i
fèrtils de cooperació social i suport
mutu: la Favb donant aixopluc al
moviment okupa després del desallotjament
del cinema Princesa en
el festival al Mercat del Born amb
Lluís Llach. ¿Remember revolution?
En Manel Andreu fent de coordinador
i enllaç a un improvisat CECOR
al Sot del Migdia, en un multitudinari
concert de 40.000 persones:
fent, diem-ho així, de director
d’orquestra de 18 col·lectius alternatius
que autorganitzaven, el
2002, les resistències a l’Europa
del Capital i la Guerra.
Aleshores, ¿on és la cruïlla que
ens entrecreua, el paraigües que
ens aixopluga més i millor, el vèrtex
invisible que projecta la potencialitat
del moviment veïnal (clàssic,
amb permís) entreteixit amb els
nous moviments socials emergents?
Si hi ha una imatge retinguda al tàlem
de la memòria que condensa
aquesta potència de l’esforç comú
compartit i d’unes relacions horitzontals
de respecte mutu, el més
adient és remetre’s i traslladar-se
a l’Audiència Pública sobre les Ordenances
del Civisme del desembre
de 2005. Ple de gom a gom el Saló
de Cent, ganes de debat crític, voluntat
de dissidència social i teixit
social entrellaçat: de la Favb als
skaters, passant per les entitats
implicades en la lluita contra l’exclusió
social, la veu dels okupes, les
‘nostres putes tristes’ (amb perdó)
o les festes alternatives. La ciutat
invisible d’Italo Calvino prenent la
paraula. Allà hi era l’altra ciutat,
que treballa lluny dels focus, les sales
de premsa i els gabinets oficials.
La sal de la terra d’una Barcelona
encara rebel. Els uns i els altres en
sòlida complicitat. I una sola veu
alçada en contra: aquella que (ens)
deia, en nom dels comerciants del
Passeig de Gràcia, que nosaltres no
érem ningú, que ells representaven
la majoria silenciosa i que les Ordenances
eren poc més que l’enèsima
consolidació d’una democràcia
urbana fabulosa. Buida per fora i
buidada per dins.
Segurament aquella instantània
-també concretada i traduïda després
en el contenciós-administratiu
interposat per 32 entitats i encara
avui irresolt judicialment- és la que
pot clarificar avui, davant els reptes
imminents que tindrem demà,
quines aliances, coalicions d’ampli
espectre, pluralitats que fan força
poden ajudar-nos a seguir avançant,
traginant esperances i, per
què no, assolir alguna petita victòria.
En tot cas es tracta d’intentarho.
De seguir intentant-ho. Davant
certa sensació insondable d’intempèrie,
cal deconstruir i reconstruir
els subjectes de la transformació
social en la reinvenció d’una ciutat
que volíem i volem democràtica,
social, igualitària. Una ciutat no
utòpica sinó eu-tòpica, en paraules
de Pere Casaldàliga: el sí-lloc on hi
cabem totes i tots.
Aleshores, com ens ho fem, va?
Potser es tracta d’obrir els ulls, obrir
portes i finestres i contaminar-se
mútuament. Ells, els altres, per dirho
en termes de Joan Fuster, segur
que són incapaços de desxifrar-ho.
D’això és del que en tinc ganes quan
repensem 40 anys d’història de mo-
viment veïnal que ens recorden que
hi ha semàfors i línies d’autobús i
centres de planificació guanyades al
Poder via desobedient, pam a pam i
cop a cop. I sovint poc a poc. I quan
repensem també l’auge i eclosió i
renaixement dels moviments socials
emergents, d’una generació nascuda
en la democràcia de l’amnèsia
induïda. Ganes de xarxa, doncs, de
contaminació mútua, d’aprendre
els uns dels altres, perquè ‘ells’, els
de dalt, sospesin severament, dubtin
amb raó, arrufin el nas i bramin:
“Però aquí què està passant?”. La
tàctica i l’estratègia escaient potser
seria que no ho acabessin de
saber. Ni ells ni nosaltres. I que, algun
dia, com més aviat millor i avui
millor que demà, i amb aquella vella
dita portuguesa de la revolució
dels clavells, puguem dir: ho vam
aconseguir perquè no ens vàrem
parar a pensar que era impossible.
Per molts anys més de dolça lluita,
Favb.