Carrer - Favb

2 vE dE lA pàgINA 43
faci l’aparcament subterrani de la
plaça de la Virreina. Una altra victòria,
encara que aquesta va suposar
una lluita prèvia de llarg recorregut,
com l’aïllament acústic de la
Gran Via a Sant Martí, s’explica en
bona part pels rèdits electorals que
els polítics esperaven obtenir-ne.
Victòries manipulades
En ocasions, les autoritats han
presentat com una concessió a les
peticions veïnals el que en realitat
lQuan uns veïns de Sant
Gervasi defensen un
ginjoler monumental,
estan defensant un bé
de tots els barcelonins
era una manera de servir altres
interessos. Un dels casos més eloqüents
va ser el de l’aluminosi causada
pel ciment que havia venut
l’empresa Ciments Molins. Les autoritats,
aparentant una concessió
a la pressió popular, van assumir la
qüestió i van evitar a l’empresa que
hagués de fer front a les seves possibles
responsabilitats. Casualitats
de la vida, el conseller de Política
Territorial i Obres Públiques del
moment era de la família Molins.
Victòries previsibles
La pressió popular ha forçat que
fossin destinats a usos públics edificis
i espais que o bé estaven ca-
talogats, o bé eren de conservació
evident, com el Pati Llimona o Cal
Mariner, o que algun pla urbanístic
ja aprovat destinava a usos públics.
La transformació podia haver
trigat anys i la pressió popular ho
va accelerar. Els terrenys de la Maquinista
és un dels casos més evidents.
Veurem què passa ara amb
les cotxeres de l’avinguda Borbó.
Victòries que vénen soles
El moviment veïnal s’ha trobat
també amb regals pels quals, en
principi, no havia plantejat cap batalla
frontal. És el cas de la idea
d’Oriol Bohigas de “monumentalitzar
la perifèria”, que ha emplenat
els barris d’escultures de categoria
en un procés continuat de dignificar
places i parcs perifèrics que té
poques equivalències amb altres
ciutats catalanes.
Victòries degradades
En ocasions, allò que els pares van
guanyar després d’anys de lluita,
els fills o els néts ho han deixat
perdre o ho han portat a nivells
de degradació que ho devaluen.
La plaça Sóller, amb el mil vegades
restaurat monument de Salvador
Corberó, n’és un bon exemple.
Però n’hi ha d’altres, a vegades
motivats no tant pel canvi generacional
sinó pel social, amb l’arribada
de molts nouvinguts i la marxa
a altres llocs dels que van lluitar
per un barri millor, amb el consegüent
debilitament de les antigues
estructures organitzatives.
Victòries en compàs d’espera
Hi ha victòries en les quals hom
CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 44
té la impressió clara que l’Ajuntament
s’ha limitat a frenar un projecte
forçat per la pressió popular
però guardant-se els asos a la màniga
i esperant temps millors. Hi
ha projectes que són retirats però
no definitivament i que pengen
durant dècades com una espasa
de Dàmocles.
Cost econòmic i social
Al marge dels matisos que introdueixen
en el concepte de victòria les
peculiaritats d’aquestes tipologies,
val la pena aturar-se en el seu cost
econòmic i social. Mai no es podrà
posar cap objecció a la despesa publica
en millores als barris. Precisament
per això, les autoritats haurien
de tenir sempre present quant
costarà desfer allò que facin malament.
El gran desastre del Primer
Cinturó, ara Ronda del Mig, s’ha
pogut polir d’alguns dels seus aspectes
més cantelluts. Però el cost
econòmic de refer la plaça Lesseps
o d’enderrocar els viaductes de la
plaça d’Alfons X suposen unes xifres
absolutament estratosfèriques
que haurien pogut destinar-se a
moltes altres finalitats socials si les
coses s’haguessin fet bé en el seu
moment. Són dos exemples procedents
del temps de la dictadura que
han estat millorats en democràcia.
Però també podríem començar a
parlar del cost d’arreglar disbarats
comesos en el període democràtic
(el tambor de les Glòries) per causa
de l’obcecació de no escoltar què
en pensen els principals afectats.
Més complexa és la qüestió dels
costos socials. Hi ha permisos que
no s’haurien d’haver concedit mai.
I quan la pressió popular aconsegueix
que s’aturin els projectes
per als quals s’havien concedit,
cal compensar d’alguna manera els
propietaris afectats. Normalment
es fa per la via de la compensació
de volums. Se’ls deixa edificar més
en un altre lloc a canvi que no ho
facin en el lloc que és objecte de
litigi. D’aquesta manera no es fa
altra cosa sinó traslladar el problema
des d’una zona calenta a
una altra on els ànims estiguin més
adormits. Però en el conjunt de la
ciutat la suma és la mateixa.
Aquesta és segurament la més
gran disjuntiva a què ha d’enfron-
tar-se el moviment veïnal: ¿Cal tenir
una visió general de ciutat o s’ha de
limitar a les actuacions puntuals de
barri? ¿Es poden contraposar unes
victòries egoistes i insolidàries amb
unes altres amb un sentit més ampli
de la convivència? Fins i tot en la
terminologia es reflecteix aquesta
dualitat: es fa una certa distinció
semàntica entre moviment veïnal
(limitat a reivindicacions de barri)
i moviment ciutadà, que planteja
problemes d’abast municipal o fins
i tot supramunicipal.
Visió de ciutat
En la història de les associacions de
veïns, al costat de la reivindicació
del semàfor, de la zona verda o de
millor neteja i seguretat en el barri
hi ha hagut sempre participació en
lluites per qüestions que afecten
tota la ciutat i també en proposicions
polítiques per a tot el país. Hi
ha hagut sempre solidaritat entre
les associacions, donant-se suport
mutu en cadascuna de les seves reivindicacions.
Els combats que hom pot trobar
insolidaris en un primer cop d’ull
han estat mínims i amplificats pels
mitjans de comunicació. Rebutjar
equipaments molestos rarament es
pot qualificar d’insolidari, perquè
un equipament que funcioni com
cal no ha de ser molest i, si ho és,
cal veure per què. Frenar-lo és beneficiar
tothom. ¿És que per un barri
només hi han de passejar els que
hi viuen? Quan uns veïns de Sant
Gervasi defensen el ginjoler monumental
del carrer d’Arimon, ¿fan
una lluita de barri o estan defensant
un bé de tots els barcelonins? Quan
els del Clot defensen que la Torre
del Fang no es mogui de lloc, ¿pensen
només en l’arxiu del seu barri o
estan mirant molt més enllà?
La victòria més gran
Un comentari final sobre la poca presència de l’època l’alcalde José
María Porcioles en la llista de victòries. S’entén per una qüestió
cronològica, ja que només s’han estudiat les lluites a partir de
1970. Però n’hi ha una altra: les victòries no s’obtenen d’un dia
per l’altre. Són processos molt llargs i allò a què els veïns van
començar a oposar-se en temps de Porcioles no va quedar frenat
del tot fins anys després. Les victòries costen d’arribar; l’important
és que arribin.
Durant el porciolisme potser es van obtenir pocs resultats
concrets, però de fet es va obtenir la victòria més gran, que va ser
l’organització mateixa del moviment veïnal, forjada aquells anys.
Aleshores es van posar les bases de tot el que vindria després. No
s’hauria pogut guanyar cap batalla a partir de 1970 sense una
vertebració anterior dels que volien una ciutat millor. Una ciutat
com la que tenim ara.