Carrer - Favb

CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 53
A l’avantguarda
del canvi social
Aquesta exposició i número especial de Carrer,
que cobreixen 40 anys de lluites urbanes,
permeten estudiar la relació dialèctica que s’ha
anat donant entre les associacions veïnals i
l’Ajuntament de Barcelona, i com aquestes s’han
anant transformant
JosEp MARIA MoNtANER
I ZAIdA Muxí
Arquitectes i professors
de l’etsAb
El procés que volem analitzar en
aquest text és l’estreta relació, en
la major part dels períodes, entre
les reivindicacions ciutadanes i el
model de ciutat que es va desenvolupant.
Pel que fa a la construcció del
model Barcelona s’ha de tenir en
compte que, més enllà del punt
de vista oficial i propagandístic de
l’Ajuntament, en la seva contínua
evolució han tingut sempre un paper
molt rellevant les reivindicacions
i propostes fetes des dels moviments
dels barris.
Què entenem per model Barcelona?
Ho podem sintetitzar com
una realitat física que s’ha anat
escenificant i definint com a resultat
d’unes relacions diverses
entre ciutadania (expressada en
moviments, associacions, plataformes,
representants de l’opinió
pública); les persones a càrrec de
la gestió pública de la ciutat; i els
diversos grups d’interessos financers,
inversors i empreses privades
de gran capital, emmarcats dins de
l’anomenada societat civil, amb
lDarrere de cada parc,
equipament, o conjunt
patrimonial que se
salva hi ha generalment
un moviment veïnal
interessos a la ciutat. Aquest model
s’ha anat definint a mesura que
s’ha anat realitzant; i amb la realitat
s’ha construït un discurs que
ha tingut la capacitat de difondre’s
vers d’altres ciutats.
Per exemple, l’opció del model
Barcelona, a principis dels anys
vuitanta, va ser millorar i oferir
nou espai públic. Una anàlisi de les
reivindicacions veïnals durant els
anys setanta, que podem extreure
del llibre Barcelona i els seus moviments
socials urbans, de Miquel
Domingo Clota i Maria Rosa Bonet
i Casas, ens mostra que la millora
de l’espai públic era una de les
reivindicacions més recurrents de
les associacions de veïns. De tota
manera, aquesta reivindicació, que
coincideix amb les obres més divulgades
i convertides en emblemàtiques
del període democràtic, i tal
com s’està estudiant en el projecte
de recerca Arxiu Documental per a
una revisió crítica del Model Barcelona
(ETSAB-UPC), anava acompanyada
d’altres reivindicacions,
moltes d’elles encapçalades per
les vocalies de dones, que insistien
en d’altres àmbits, com la millora
dels equipaments per a la vida
quotidiana, el transport públic i la
qualitat de l’habitatge. Si la major
part de reivindicacions es van
anar responent lentament, el cas
de l’habitatge ha romàs pendent.
Hem de tenir en compte que fins
a la promulgació de la Llei Boyer
(Real Decreto 2/1985), els lloguers
eren drets adquirits per a tota la
vida.
Per tant, en tot aquest procés no
es pot oblidar que un dels motors
essencials de les millores socials
són els moviments socials urbans.
Darrera de cada parc, equipament
o conjunt patrimonial que se salva
hi ha, generalment, un moviment
veïnal que ho va assenyalar
i reivindicar. I cada un d’aquests
casos demostra que el resultat final
no acostuma a ser ni tal com
es va projectar, sense haver tingut
en compte el veïnat i el context,
però tampoc ha estat tal com van
somniar i reclamar els seus habitants.
En cada cas hi ha hagut un
procés de pugna i negociació, de
revisió i transformació de projectes,
que ha portat a resultats híbrids,
en els quals cap de les parts
es pot apuntar victòries o derrotes
rotundes. El resultat físic visible de
la ciutat és un reflex de les pugnes
i dialèctiques entre allò social i els
interessos del capital, regulats pels
instruments de l’urbanisme i de la
gestió, que planifica, posa límits
i ha d’intentar que les plusvàlues
reverteixin en el bé comú.
El poder tendeix a rentar i blanquejar
la memòria, a minimitzar
aquests actors urbans, construint
una història falsa, que porta, per
exemple, a presentar avui una Barcelona
burgesa del Modernisme, de
la qual s’ha esborrat la memòria
industrial i obrera dels barris que
la van fer possible, com si l’arquitectura
dels propietaris hagués sortit
d’una riquesa innata, heretada
o nobiliària, en definitiva, com si
fos “natural” i no resultat de l’explotació.
En aquest sentit, és ben palesa
la dificultat dels representants i
tècnics municipals per explicar els
equipaments i espais més populars
i utilitzats per les persones (com les
biblioteques, intervencions a barris
com el Parc Central de Nou Barris,
llocs com el centre cívic i mercat de
Fort Pienc, o els jardins als interiors
de les illes de l’Eixample). La tendència
i la inèrcia dominant porta a
seguir explicant les grans obres de
les grans estrelles, el Fòrum 2004,
els objectes aïllats a la plaça de les
Glòries o les promocions singulars
del Consorci de la Zona Franca o de
Barcelona Regional.
I una part de les lluites urbanes
han pres com a motiu la defensa
del patrimoni arquitectònic o ve-
getal -sense oblidar les defenses
dels llocs de treball-, amb lluites
que van des de salvar la Casa Golferichs
a mitjan anys setanta, fins
a la recent plataforma Salvem Can
Ricart al Poblenou.
En definitiva, al mateix temps
que la societat ha anat evolucionant
i els conflictes s’han anat tornant
més complexos, especialment
des de finals dels anys noranta, han
anat apareixen grups i plataformes
en relació a qüestions concretes.
En alguns casos perllongant les
lluites progressistes del moviment
veïnal; com a la Barceloneta, amb
la creació de l’Associació de Veïns
de l’Òstia, més critica, irreductible
i combativa, que sorgeix per contrarestar
la posició més propera als
lEl poder tendeix a
rentar i blanquejar la
memòria i a minimitzar
el paper dels actors
socials urbans
interessos municipals i especulatius
d’una part de l’associació oficial.
En d’altres, adoptant postures
més radicals de crítica antisistema
-com els anti-22@- o creant xarxes
per defensar el dret a l’accés a
l’habitatge, com V de Vivienda, o
autoorganitzant-se, com els damnificats
per les hipoteques. També
han proliferat les plataformes que
rebutgen la instal·lació de certs
equipaments o infraestructures,
entre elles, una de les lluites més
destacades és el reclam que l’AVE
no passi per l’Eixample i al costat
de la Sagrada Família.
Per tant, una societat cada cop
més complexa i diversa, en tots
els sentits, ha comportat un augment
de la diversitat i adscripció
ideològica dels moviments socials
urbans.