CARRER114 novembre 2009 publiCitAt 52
CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 53 A l’avantguarda del canvi social Aquesta exposició i número especial de <strong>Carrer</strong>, que cobreixen 40 anys de lluites urbanes, permeten estudiar la relació dialèctica que s’ha anat donant entre les associacions veïnals i l’Ajuntament de Barcelona, i com aquestes s’han anant transformant JosEp MARIA MoNtANER I ZAIdA Muxí Arquitectes i professors de l’etsAb El procés que volem analitzar en aquest text és l’estreta relació, en la major part dels períodes, entre les reivindicacions ciutadanes i el model de ciutat que es va desenvolupant. Pel que fa a la construcció del model Barcelona s’ha de tenir en compte que, més enllà del punt de vista oficial i propagandístic de l’Ajuntament, en la seva contínua evolució han tingut sempre un paper molt rellevant les reivindicacions i propostes fetes des dels moviments dels barris. Què entenem per model Barcelona? Ho podem sintetitzar com una realitat física que s’ha anat escenificant i definint com a resultat d’unes relacions diverses entre ciutadania (expressada en moviments, associacions, plataformes, representants de l’opinió pública); les persones a càrrec de la gestió pública de la ciutat; i els diversos grups d’interessos financers, inversors i empreses privades de gran capital, emmarcats dins de l’anomenada societat civil, amb lDarrere de cada parc, equipament, o conjunt patrimonial que se salva hi ha generalment un moviment veïnal interessos a la ciutat. Aquest model s’ha anat definint a mesura que s’ha anat realitzant; i amb la realitat s’ha construït un discurs que ha tingut la capacitat de difondre’s vers d’altres ciutats. Per exemple, l’opció del model Barcelona, a principis dels anys vuitanta, va ser millorar i oferir nou espai públic. Una anàlisi de les reivindicacions veïnals durant els anys setanta, que podem extreure del llibre Barcelona i els seus moviments socials urbans, de Miquel Domingo Clota i Maria Rosa Bonet i Casas, ens mostra que la millora de l’espai públic era una de les reivindicacions més recurrents de les associacions de veïns. De tota manera, aquesta reivindicació, que coincideix amb les obres més divulgades i convertides en emblemàtiques del període democràtic, i tal com s’està estudiant en el projecte de recerca Arxiu Documental per a una revisió crítica del Model Barcelona (ETSAB-UPC), anava acompanyada d’altres reivindicacions, moltes d’elles encapçalades per les vocalies de dones, que insistien en d’altres àmbits, com la millora dels equipaments per a la vida quotidiana, el transport públic i la qualitat de l’habitatge. Si la major part de reivindicacions es van anar responent lentament, el cas de l’habitatge ha romàs pendent. Hem de tenir en compte que fins a la promulgació de la Llei Boyer (Real Decreto 2/1985), els lloguers eren drets adquirits per a tota la vida. Per tant, en tot aquest procés no es pot oblidar que un dels motors essencials de les millores socials són els moviments socials urbans. Darrera de cada parc, equipament o conjunt patrimonial que se salva hi ha, generalment, un moviment veïnal que ho va assenyalar i reivindicar. I cada un d’aquests casos demostra que el resultat final no acostuma a ser ni tal com es va projectar, sense haver tingut en compte el veïnat i el context, però tampoc ha estat tal com van somniar i reclamar els seus habitants. En cada cas hi ha hagut un procés de pugna i negociació, de revisió i transformació de projectes, que ha portat a resultats híbrids, en els quals cap de les parts es pot apuntar victòries o derrotes rotundes. El resultat físic visible de la ciutat és un reflex de les pugnes i dialèctiques entre allò social i els interessos del capital, regulats pels instruments de l’urbanisme i de la gestió, que planifica, posa límits i ha d’intentar que les plusvàlues reverteixin en el bé comú. El poder tendeix a rentar i blanquejar la memòria, a minimitzar aquests actors urbans, construint una història falsa, que porta, per exemple, a presentar avui una Barcelona burgesa del Modernisme, de la qual s’ha esborrat la memòria industrial i obrera dels barris que la van fer possible, com si l’arquitectura dels propietaris hagués sortit d’una riquesa innata, heretada o nobiliària, en definitiva, com si fos “natural” i no resultat de l’explotació. En aquest sentit, és ben palesa la dificultat dels representants i tècnics municipals per explicar els equipaments i espais més populars i utilitzats per les persones (com les biblioteques, intervencions a barris com el Parc Central de Nou Barris, llocs com el centre cívic i mercat de Fort Pienc, o els jardins als interiors de les illes de l’Eixample). La tendència i la inèrcia dominant porta a seguir explicant les grans obres de les grans estrelles, el Fòrum 2004, els objectes aïllats a la plaça de les Glòries o les promocions singulars del Consorci de la Zona Franca o de Barcelona Regional. I una part de les lluites urbanes han pres com a motiu la defensa del patrimoni arquitectònic o ve- getal -sense oblidar les defenses dels llocs de treball-, amb lluites que van des de salvar la Casa Golferichs a mitjan anys setanta, fins a la recent plataforma Salvem Can Ricart al Poblenou. En definitiva, al mateix temps que la societat ha anat evolucionant i els conflictes s’han anat tornant més complexos, especialment des de finals dels anys noranta, han anat apareixen grups i plataformes en relació a qüestions concretes. En alguns casos perllongant les lluites progressistes del moviment veïnal; com a la Barceloneta, amb la creació de l’Associació de Veïns de l’Òstia, més critica, irreductible i combativa, que sorgeix per contrarestar la posició més propera als lEl poder tendeix a rentar i blanquejar la memòria i a minimitzar el paper dels actors socials urbans interessos municipals i especulatius d’una part de l’associació oficial. En d’altres, adoptant postures més radicals de crítica antisistema -com els anti-22@- o creant xarxes per defensar el dret a l’accés a l’habitatge, com V de Vivienda, o autoorganitzant-se, com els damnificats per les hipoteques. També han proliferat les plataformes que rebutgen la instal·lació de certs equipaments o infraestructures, entre elles, una de les lluites més destacades és el reclam que l’AVE no passi per l’Eixample i al costat de la Sagrada Família. Per tant, una societat cada cop més complexa i diversa, en tots els sentits, ha comportat un augment de la diversitat i adscripció ideològica dels moviments socials urbans.