Carrer - Favb

CARRER114 novembre 2009 CRÒNICA 46
2 vE dE lA pàgINA 45
realitat va descontrolada per altres
viaranys i greus motivacions!
I així podríem anar-ho comprovant
en els altres esdeveniments
que ens han venut com a singulars
de la història urbana d’aquesta
ciutat. Abans sempre hi va haver
un pla gros i un context històric
que hi va portar. Si analitzem sense
autoenganyar-nos per què el
dictador Primo de Rivera va haver
de portar a terme la seva particular
Exposició Internacional de
Barcelona de 1929, i a més ho va
poder fer a Montjuïc, veurem que
sense Cambó, el pla de Jaussely de
1911, Rubió i Bellver, l’arquitecte
Amargós, Forestier i, sobretot, el
projecte de Puig i Cadafalch per
a la Mancomunitat de Catalunya
incitat per Cambó, no hi hauria
hagut l’exposició internacional
d’Espanya el 1929. Una exposició
universal de Catalunya al món que
per a alguns s’havia d’esborrar del
mapa. Qui va tenir un pla per fer
decaure les servituds militars de
la muntanya i sobretot el pes dels
propietaris de les innombrables
canteres de pedra que la poblaven
fou en Cambó, a partir del pla
Romulus. Cal recordar que el pro-
jecte inicial, el d’aquell article de
La Veu de Catalunya amb el títol
“A votar, per a l’exposició universal!”,
es va anar empenyent per
fases. Fou el mateix dia de Sant
Jordi de 1923, mentre Puig com
a president de la Mancomunitat
inaugurava els pavellons d’Alfons
XIII i de la reina Maria Cristina amb
l’exposició de les indústries elèctriques,
que el general donà el
cop d’Estat per poder portar a terme
una altra exposició universal
diferent d’aquella de les quatre
columnes. I que (tot sigui dit, amb
intel·ligència i amb el pretext de
fer espai per a la font màgica) van
anar també màgicament a terra
l’any 1928, quan ja es llegia l’espectacularitat
del nou projecte
que evidentment ni arquitectònicament
ni en la seva finalitat eren
el d’en Puig i Cadafalch. El seu
Palau de les Nacions donava pas al
Palau Nacional i aquella exposició
endolcia per a algunes classes socials
la dictadura.
També sense les reivindicacions
del Poblenou contra el Pla de
la Ribera, el pla alternatiu de la
“pera”, de Manuel de Solà Morales,
les afeccions d’aquells sòls pel
pla metropolità i la compra de part
d’aquells sòls durant la transició,
tot marcant territori, no s’hauria
pogut emplaçar la Vila Olímpica
allà on es va situar, ni hagués pogut
ser la primera peça que marqués
com es devia obrir Barcelona
al mar i recuperar les seves platges
per a gaudi de la gent.
Un projecte general de ciutat
I així podríem anar seguint i comprovant
que els esdeveniments que
han marcat els grans salts urbans de
la ciutat han anat precedits sempre
de moments d’especial turbulència
i canvi social que han tingut la sort
de trobar la resposta d’aquells documents
de planejament generalment
qualificats inicialment d’utòpics,
però que són els que han deixat
l’empremta de gran calat per a una
transformació social important de
la ciutat. Una transformació que,
com la d’aquesta exposició, és la
que realment ha configurat la seva
singular personalitat, al marge, no
menys important, dels seus edificis.
Però, ep!, d’uns edificis que s’han
d’enquadrar dins d’un projecte general
de ciutat. Per tant, aquesta
exposició és important no tant per
recordar el camí recorregut, sinó
perquè aquells que cerquen un nou
model per a la ciutat, que d’altra
banda ningú ja no discuteix que és
necessari, tinguin en compte a partir
de què i des d’on cristal·litzen
els nous models.
Però cal tenir preparats els documents
que legitimin el nou procés
si es vol ser operatius, quan la
societat -com ha anat succeint periòdicament
al llarg de la història i
en llei de vida- digui prou a l’actual
estat de coses.