plans de cures estandarditzats per a malalts hospitalitzats

Institut Català de la Salut
106
l’elaboració d’objectius consensuats amb el pacient i la família i els registres tampoc facilitaven
el desenvolupament de la feina als professionals.
També cal dir que partir d’aquesta anàlisi es va plantejar un projecte per unificar la història
clínica i per incorporar les infermeres en el procés d’informatització de la història clínica.
L’aportació de les infermeres en el procés havia de ser l’essència de l’articulació de
l’assistència basada en una sèrie de conceptes:
La qualitat en l’assistència es va definir com l’enfocament de l’atenció basat en l’avaluació del
pronòstic global del malalt i l’acompliment dels plans terapèutics i assistencials individualitzats,
elaborats interdisciplinàriament, i orientats a la promoció de l’autonomia, la integració social,
l’aprenentatge de la superació, l’adaptació, el confort i benestar global; en definitiva, la
promoció de la qualitat de vida.
La raó de ser del procés assistencial és l’atenció continuada de les necessitats objectives i
subjectives del malalt. Això comporta la necessitat d’establir sistemes de comunicació
suficientment permeables entre els diferents esglaons assistencials i, per descomptat, entre els
diferents professionals que intervenen en aquell procés. L’assistència ha de ser integrada i
personalitzada. El pacient és un ésser global i únic. Per tant, calia integrar, com a element
fonamental de la dinàmica assistencial, les necessitats i circumstàncies personals del malalt,
tant en la seva dimensió biològica, com en els aspectes socials, psicològics i culturals.
La identificació dels problemes i el coneixement de l’opinió del malalt són bàsics per assolir els
objectius del model. La comunicació interpersonal permet expressar els sentiments de la
persona, disminuir la seva angoixa, millorar la seva confiança en el centre i en els professionals
i l’aprenentatge d’aquelles actituds i comportaments positius per a la salut i el benestar del
malalt i de la família.
També, el paper de la infermera de planta havia d’orientar-se a ser gestora de cures en la seva
unitat, ja que únicament ella tindria la visió de la globalitat de la persona objecte de les cures.
És ella qui havia d’articular l’assistència en equips de referència en estreta col·laboració amb
les auxiliars que havien de ser la continuïtat de les seves mans i els seus ulls i, per descomptat,
la seva font d’informació. Juntes amb la resta de professionals de l’equip assistencial haurien
d’establir el pla d’atenció individualitzat per a cada pacient
Atenció orientada al procés i no a l’organització
Partint de aquest marc de referència i per acompanyar la implementació del model, calia
orientar la pràctica infermera cap a la incorporació de metodologia en el procés d’atenció. Es
van fer activitats de formació específiques en metodologia que van permetre formar totes les
infermeres de centre amb la finalitat essencial de donar-los suport en el seu desenvolupament,
amb l’adquisició de nous coneixements i en el canvi d’actituds, per afavorir la millora de la
qualitat dels seus serveis.
P L A N S D E C U R E S E S T A N D A R D I T Z A T S P E R A M A L A L T S H O S P I T A L I T Z A T S